L'AMOR


Recordo un dia que mirava la televisió, fa uns set anys, i feien una entrevista a una noia africana. Li van preguntar com es deia "t'estimo" en el seu idioma. Ella, sorpresa, va dir:
"T'estimo? T'estimo en general? T'estimo i prou?..."
Nosaltres tenim moltes paraules per dir "t'estimo"; per exemple, és diferent dir t'estimo a algú per tenir fills que dir t'estimo a algú per l'olor que desprèn o dir-ho a la persona amb qui més t'agrada llegir o amb la que més bé t'ho passes passejant o viatjant o ballant o fent-li petons..."
De cop una persona pot tenir mil històries d'amor a la seva vida sense ser infidel, ja que tothom té clara la parcel·la d'amor que ocupa i té una paraula especial per definir la seva petita o gran història. Suposo que hi haurà menys casos de gelosia, o potser moltes més paraules per definir cada cas de gelosia. Al seu poble hi ha moltes més accions relacionades amb l'amor acceptades i, així com els esquimals tenen moltes més paraules per distingir els diferents tipus de blanc que detecten en els seus paisatges nevats o glaçats, en aquest poble tenen moltes paraules per diferenciar tots els tipus d'amor que intercanvien en els seus passatges humans.
No em deixen de sorprendre les diferents maneres d'estimar que vaig descobrint. La més definida, clara, eterna, ampla i generosa que he conegut fins ara és la que et desperta un fill; et desmunta, però et dóna força, et dóna la volta i et descobreix els amors que t'han precedit, els amors d'una cadena de dones que van ser mares.
T'estimo.
Sílvia Pérez Cruz, dins el llibre Paraules d'amor.


Com seguir el ritme...


Com acompassar el ritme del meu cor si funciona imantat als teus sospirs de silenci?  
 Com acompassar el ritme del meu cor si funciona imantat als teus sospirs de silenci?


  Ah, ja ho sé!  Envasaré al buit que has deixat a la meva ànima, tot l'amor que he descobert al teu costat, perquè, si un dia tornes, estigui exactament igual que el dia que vas marxar. Potser si sóc capaç d'envasar-lo al buit els imants deixaran de jugar.

  
                                      



Por el ancho mar...


  Desde tu atardecer lleno mis días de tus ausencias, muerdo las sombras que dejaste en el último ocaso y sangran las heridas con cada sueño roto de mis noches. Sé que estás cerca y no quieres que te olvide pero me obligas a echar raíces en una tierra que ya no es fértil. Quieres que florezca y me destiñe los colores tu distancia. ¿Cómo echar raíces sin simiente? Vivo todas las vidas menos la mía. Amo todos los paisajes menos el mío. Olvido todos los nombres menos el tuyo...

















 Y voy vacilante al trabajo, a la cocina, a las fiestas, sabiendo que nunca más seré tu baile... Atardecer de tristes síes ensangrentados por la mordedura de una flecha envenenada. Y ya... más nada... A nadar ahora sin salvavidas por el ancho mar...y me ahogo, y me ahogo...
Morgane Free

La meva solitud i jo...

La meva solitud i jo hem pactat no tornar a pensar en tu. Quan ella i jo estem ben soles, tot està endreçat i polit. Ens sobra sempre temps per fer qualsevol cosa; les capsetes dels records, col·leccionades; les prestatgeries, amb els llibres ben arrenglerats; la nevera, ben lluent... Tenim temps, fins i tot, de veure totes les pel·lícules de vídeo més d'una vegada.
Quan ella i jo arribem a entendre'ns, quan aconseguim dormir vuit hores i fer els tres àpats de rigor, quan ens pentinem amb la clenxa ben feta, ens vestim amb roba neta i planxada, i ja podem posar per al reportatge fotogràfic del nostre enllaç, arriba qualsevol referència de tu i hem de tornar a començar. Ella sempre s'enfada. I amb raó. Quan ens retrobem li torno a jurar fidelitat eterna, però sense adonar-me'n caic en la en la temptació altra vegada de pensar-te...

La meva solitud i jo, per autoprescripció facultativa, hem decidit unànimement
deixar de pensar en tu: cada cinc minuts
esborrar-te de la memòria definitivament: cada deu
i resar per tu cada quart d'hora.

I si això falla, trucar-vos a tu i la teva solitud i anar a fer una copa totes quatre.


Immortalitzar el temps del teu somriure...

   Avui he anat a buscar molsa. Mai no hi havia anat passat el Nadal, i a la floristeria m'han mirat sorpresos. En volia cinc caixes. Després, he comprat uns gessamins preciosos i quatre roses ben vermelles. Quan he arribat a casa, he pujat al terrat i he descobert un cel ben esbandit.
   He escampat la molsa amb cura, com si fos un trencaclosques i no pogués quedar ni un foradet, en forma de rectangle. Després, he col·locat les roses en les quatre puntes. Com si fos confeti, he llençat enlaire els gessamins i han caigut sobre la molsa perfumant-la.


T'he vingut a buscar. He entrat pel balcó, com cada dia, i avui t'he raptat fins el terrat de casa. Allà, per fi, has pogut dormir i somiar amb follets del bosc, fades i sirenes. I jo, asseguda als peus del llit, t'he vetllat el son confessant-me a les estrelles.

 He vist un estel fugaç i li he demanat un desig: immortalitzar el temps del teu somriure mentre somiaves
.
Voldria anar amb tu de camí,
amiga callada.
Voldria que fos com ahir
la llum de la tarda.
Voldria saber si és veritat
que els somnis s'acaben.
Voldria saber si es fan vells
dreceres i marges.

Voldria anar amb tu de camí,
una altra vegada.
Potser tens el blau d'aquell cel
que a mi se m'apaga.
Potser tu veus sempre el perfil
d'aquelles muntanyes.
Voldria saber si és etern
el temps que ara passa.

Potser no ens hem fet grans,
sinó petits.
Potser tu veus on són
els meus amics.
Potser moren els anys
contra el teu pit
Potser tu veus el fons
del meu oblit

Voldria anar amb tu de camí,
amiga callada.
Voldria saber si estic trist,
només d'esperança.
Potser només ploro d'enyor,
de no somiar-te.
Potser només moro d'amor,
amiga callada.
Joan Vergés
Canta: Carlos Gramaje
Música: Toti Soler

La nit que vaig creure poder marxar del món...

Vaig resseguir amb els dits la teva esquena. A cada costat de les espatlles, hi duies la ferida de les ales arrencades. Sense adonar-me'n vaig trobar-me llepant-te les ferides felinament... va quedar-ne un camí salat. La por que et giressis amb la duresa en la mirada em feia accelerar el pols i m'entorpia les mans. Dormies. Si no m'aturaves és que dormies.

Tenies el cos las, assossegat. Eres tan blanca, tan suau, tan fràgil...
Les mans em relliscaven a fer-te un massatge amb la teva suor. La llar de foc espetegava i amb el teu respirar adormit, semblava una cançó. Només buscava el teu repòs, la teva quietud, el teu silenci.
Asseguda sobre les teves natges, vaig voler abraçar-te. Tenia ganes de sentir el teu cor adormit. Vaig reposar el cap al damunt la teva esquena i vaig poder sentir que el cor, a tu, també et bategava ràpid. Era una sensació estranya. Sentia la sang circular per les venes del meu cos, però també sentia circular la teva. Cada vegada més depressa. Respiràvem alhora. Érem una de sola. Sentia els mugrons dels meus pits contra la teva esquena cada vegada més durs, com si un desig foll em prengués els sentits i els escabellés. La lluna s'intuïa per la finestra, encortinada de rosada i paraules no dites. Respiràvem a l'uníson...
El sol va desvetllar-nos d'un son plàcid. Se sentien els ocells a fora, i la vida tornava a començar.
- He somniat que dansàvem amb la lluna - vas dir-me. I que jugàvem a jocs prohibits. I rèiem, i rèiem...
I per un moment, vaig creure que es podia marxar del món i tornar.


Sense disfressa...


Esperava que passessin les hores, comptava els minuts, esgarrapava els segons, desitjava una i altra vegada sentir que em senties. Tancava els ulls i mirava de rebre, a través dels camins invisibles de la ment, que descansaves plàcida i abraçada a la tendresa. Intentava imaginar com era qui collia la teva desesperança allà on fossis, qui t'abraçava, qui et llepava les ferides amorosament. I et pressentia sola, buida, desintegrant-te amb cada llàgrima. Quan ja no podia suportar més que sentissis tant de dolor, m'he permès somiar amb tu.
Oblidant-me dels convencionalismes, d'allò que m'han dit sempre que està bé, m'he deixat anar. Sense vergonya, m'he despullat, m'he tret la disfressa de bufó i els picarols han sortit rodolant per sota la porta. Després, amb cura de no fer-me mal per tant temps com portava arrapada a la meva pell, he desenganxat la màscara que vaig cosir-me fa molts anys, tants, que ni recordava haver-ho fet. I sota de la disfressa i de la màscara he descobert que tenia un cos de dona. He agafat la disfressa de terra, he agafat la màscara i les he tancat a l'armari. A l'armari que em va veure néixer i em va allotjar mentre a fora tot era tempesta..
Després he tingut fred. Em sentia en un cos desconegut, amb una mirada desconeguda... He provat de caminar i he descobert que no en sabia. Em volia posar dreta i no podia. Com una serp, m'he arrossegat fins arribar al mirall i, al peu, m'esperava una poma. Era sucosa, àcida i dolça i me l'he menjat amb quatre mossegades, el cor i tot. I de sobte, he tingut la força per mirar-me i començar-me a veure...Tot de pensaments s'han disparat compulsivament en el meu cap. I només un desig: que em deixessis besar-te el front abans de desaparèixer de la meva vida.
Ara caldrà aprendre a caminar, a respirar, a dibuixar, a perdre la por dels monstres que continuen cridant-me des de l'armari... amb la disfressa de bufó i la màscara...
I així, somiant-te... m'he adormit i les hores han passat.
Prokòfiev ha sonat tota la nit. I amb la màscara novament, o despullada de totes les qui sóc menys la que neix quan me la trec, sona i sona i no para de sonar. Prokòfiev em fa dansar damunt la corda fluixa de la fragilitat i em desvergonyeix el pensament. M'ajuda a sentir-me capaç de volar... I et sento a prop fins i tot quan ets lluny de tu mateixa, de mi, de tot...

Aquell qui no creu en la màgia...

Aquell qui no creu en la màgia, mai no la trobarà.
Roald Dahl


    Des dels teus ulls vaig veure que hi havia el dubte. Quan un dubta, la màgia encara batega pel seu interior. Tot i que agonitza, només amb un bri d'esperança, si l'alimentem amb els somnis i la fem créixer cap a la confiança, ella mateixa tornarà a pintar la vida de colors.
  Però cal creure en la màgia... De vegades ens passa el mateix que quan érem infants i no volíem que la vida ens prengués el pèl. Ens estimàvem més saber que eren els pares qui ens omplien de regals el menjador de casa que no pas creure en la màgia dels Reis. Però la vida, mai més no tornaria a ser la mateixa. I encara que fossin ells qui ens posaven els regals, ells també sentien que estaven fent màgia...
  I tu, dolça amiga, retrobaràs el foc que escalfa el cor quan deixis anar aquesta necessitat vital de controlar-ho tot des del mil·limètric i asfixiant racionalisme. Hi ha coses que no tenen una explicació racional perquè formen part del món de les ombres xineses. I al darrere sempre hi ha l'explicació però no ens hem d'entestar en veure-la. Voler interpretar tots els senyals és una follia. La mateixa follia que voler negar-los.
   Passet a passet, com els nens quan aprenen a caminar, fins que un dia aconseguiràs aixecar el vol. Jo, de lluny, intueixo unes ales fortes i valentes, encara que ara mateix plegadetes... De vegades cal recloure's en una caixa impenetrable  i deixar que passi el temporal. Però de tant en tant, també cal obrir-la i ventilar...
  Des dels teus ulls en neix la vida, no te n'oblidis!


A vegades bramo...

"A vegades
esquitxo i segons on sigui, veig tots els colors i, a partir d’ aquí ,
ja no puc parar de fer dibuixos i lletres i coses. Sempre." Josep Grifoll


Resposta al poema del Josep Grifoll...

A vegades volo amb tu. Dins una nau especial, amb la gravetat. A vegades
em despentina la música de violins dissonants i poc harmònics. A vegades
pasto somnis i els cremo sense traça i m'incendien. A vegades
bramo allò que cremo sola, com una pira que pretén escalfar el món. A vegades
el temps em dimensiona de nou, cosmogònica. I els rellotges giren a l'inrevés fins que arribo al moment de ser engendrada. A vegades
em penso si vull ser concebuda i angoixo el sexe dels meus pares. A vegades
sóc la vella que sóc abans de ser-ho, essent-t'hi ja del tot. A vegades
faig bullir a l'olla herbes medicinals i receptes mèdiques mentre faig vestits de ganxet pels meus néts desconeguts.






http://poeticacrapulistica.blogspot.com.es/2012/03/grifoll-vegades.html?spref=fb

Crim i càstig, Dostoievski



  Quan era estudiant vaig enamorar-me de Dostoievski. I direu... de Dostoievski? Doncs sí... Els meus amors mai no són fàcils. Ni besables. Vaig creure trobar una ànima complexa, coneixedora de l'atracció pel costat fosc irrefrenable, coneixedora de la bellesa, de l'amor, dels moviments circulars del pensament... Després de llegir l'obra completa en un estiu, entre la platja, l'ombra dels arbres i la meva habitació tancada i plena de fum, vaig decidir estudiar rus per poder-lo llegir en la seva llengua. Vaig estudiar rus i vaig rellegir les obres que m'havien impactat més. I... amb els anys... un va oblidant-se dels seus antics amors i es va trobant cada vegada més sol... Fins que un dia tal com avui, una foto fa que de sobte tornin a emergir totes aquelles agradables sensacions de no estar sol en el món.
  Dostoievski va tenir una vida turmentada. La seva addicció al joc el deixava sense ni un ral tot sovint, havent de pactar amb editorials l'escriptura de llibres que no havia ni començat.El jugador és una història colpidora i basada en esdeveniments autobiogràfics. També són grans grans l'Idiota, Els germans Karamàzov, Els dimonis, Memòries del subsòl o Apunts de la casa morta... També em va agradar molt un conte que es diu l'Etern marit i, evidentment, Les nits blanques.
  Però segons el meu parer, cap com el Crim i càstig. Ho diré amb la boca petita perquè dir això costa molt, però potser pel moment en què em va caure a les mans (joveneta i enamorada de la literatura psicològica) hi va haver un abans i un després. Els personatges, la Rússia del segle XIX, l'idealisme nietzscheà i alhora la profunda interiorització de la culpa del Raskònikov (protagonista de la novel·la)... Tot el conjunt em va produir un esclat interior. Això és com els primers amors. El Crim i càstig va ser el primer amor.
Llavors, després de llegir-lo, vaig enamorar-me de la professora de literatura russa que tenia a la universitat que en parlava. Vaig endinsar-me tant, tantíssim en l'obra, en els personatges i en l'autor que mig vaig embogir. Com passa quan un llibre és bo.
  Com si fos art de màgia he trobat dues conferències d'un professor que vaig tenir parlant de Dostoievski. Jo, si fos vosaltres, no me les perdria. 
  Aquí les teniu:
  CONFERÈNCIES DE RICARD SAN VICENTE

  Si voleu saber una mica més de Dostoievski...Recomano moltíssim aquesta biografia!

  

I pels qui no heu llegit el llibre o teniu ganes de rellegir-lo...

   Aquí teniu el llibre sencer:
   http://ocw.uca.es/file.php/34/Biblioteca/dostoiewski_fedor_-_crimen_y_castigo.pdf

Enamorada d'una estrella...

  Hi ha un llibre que he rellegit recentment que m'ha impressionat moltíssim. Sembla que a mida que ens fem grans, moltes de les lectures que havíem fet abans agafen noves dimensions. És el cas del Demian, de Hermann Hesse. Ja el vaig tornar a agafar sabent que tenia respostes a moltes de les meves inquietuds actuals. I sí... en té. Moltíssimes més de les que hauria imaginat. És el mateix que em passa quan rellegeixo el De Profundis del Wilde o el Crim i càstig del Dostoievski.
  No sé si l'heu llegit o teniu intenció de llegir-lo, però val la pena, tant si encara no el coneixeu com si fa anys que vàreu fer-ho. Us en deixo un tast i, si us interessa, podeu clicar l'enllaç amb el llibre sencer.

"I em va explicar la història d'un noi enamorat d'una estrella. Adorava la seva estrella al costat del mar, estirava els seus braços cap a ella, somiava amb ella i li dirigia tots els seus pensaments. Però sabia o creia saber, que un estel no podria ser abraçat per un ésser humà. Creia que el seu destí era estimar a una estrella sense esperança, i sobre aquesta idea va construir tot un poema vital de renúncia i de sofriment silenciós i fidel que l'havia de purificar i perfeccionar-lo. Tots els somnis es concentraven en l'estrella. Una nit estava de nou al costat del mar, sobre un penya-segat, contemplant l'estrella i encès d'amor cap a ella. En el moment més alt d'apassionament va fer uns passos cap endavant i es va llançar al buit, al seu encontre. Però en l'instant de tirar-se va pensar que era impossible i va caure a la platja destrossat. No havia sabut estimar. Si en el moment de llançar-se hagués tingut la força de creure fermament en la realització del seu amor, hagués volat cap amunt a reunir-se amb la seva estrella. (.. .) Les coses que veiem són les mateixes coses que portem en nosaltres. No hi ha més realitat que la que tenim dins. Per això la majoria dels éssers humans viuen tan irrealment, perquè creu que les imatges exteriors són la realitat i no permeten a seu propi món interior manifestar-se. Es pot ser molt feliç així, però quan es coneix l'altre, ja no es pot triar el camí de la majoria. "



El llibre sencer el trobareu en aquest enllaç. Gaudiu-lo!

De profundis, Oscar Wilde


A: lord Alfred Douglas
[Enero-marzo de 1897] H. M. Przson, Reading
Querido Bosie: Después de larga e infructuosa espera, he decidido escribirte
yo, tanto por ti como por mí, pues no me gustaría pensar que he
pasado dos largos años de prisión sin recibir de ti ni una sola línea, ni
aun noticia ni mensaje que no me dieran dolor.
















El més difícil, doncs, és sobreviure...

Estenc la mà i no hi ets. Però el misteri d'aquesta teva absència, se'm revela més dòcilment i tot del que pensava. No tornaràs mai més, però en les coses i en mi mateix hi hauràs deixat l'empremta de la vida que visc, no solitari sinó amb el món i tu per companyia, ple de tu fins i tot quan no et recordo i amb la mirada clara dels qui estimen sense esperar cap llei de recompensa.
Miquel Martí i Pol


TORNA AVIAT
Si tu no hi ets les coses no van bé
i no em serveix obrir el llum.
Vaig a les fosques, trencant les ombres
que et vas deixar pel meu pis buit...

Surto al carrer amb ulls de gos perdut,
busco en tothom un altre tu.

Demano auxili, sense fortuna,
que cadascú va amb cadascú...

Torna aviat...
Saps que l’amor no té un altre camí
que l’alfabet dels teus dits
per arribar fins a mi.

Torna aviat.
No saps que el sol se’m dóna només pel teu cor
i no tinc més escalfor
que el bategar del teus cos.
I mentre vaig dibuixant nostàlgics horitzons
amb els colors del meu record... Et recordo.

Que sense tu les coses no em van bé
i el món que visc no és el meu món,
ni amics, ni feina, on amagar el meu cor,
ni cap demà que esperi obert...

Passa el cavall pels carrers de la sang
i sé que em vol fer el seu genet.
Demano auxili, sense fortuna,
que cadascú va amb cadascú.

Torna aviat...

Foc. Fum. Plou. LLUM!

Foc...
Com si el terreny estigués vulnerable fins i tot sense guspira sento cremar les meves fulles seques, les arrels que fa temps que no beuen, terra erma i de secà. 
Foc...
Sense compassió comença a prendre arrossegant el meu jo cap a les brases més roents. Foc. 
Vermell i decidit avança fins el cervell i el gronxa amunt i avall tot desfent-lo.
Foc...
Il•luminant amb tarongina per les esquerdes del meu pit el moviment dels arbres, bressolat pel vent que s'arremolina.



Fum...
Comença a menjar-se tot l'oxigen boscà.
Fum... 
Comença a enterbolir-me els pensament, deixant de mil tonalitats de grisos les ombres fidels. 
Fum. 
Ofec a flor de pell que es dibuixa des del centre del pit i s'estén per tots els porus de les meves nits fosques difuminant-me... 
Fum...
Esclat encegador que obliga a tancar els ulls, respirar fluix, concentrar equilibris i confiar. Confiar que tot continua essent allà on era. Confiar que el fum marxarà i ens deixarà veure allò com ho vèiem abans, sense que fos confiança sinó obvietat...



Plou... 
Aigua que omple de vida el paisatge trist. 
Plou...
I la vida és de dia i també ho és de nit. 
Plou... 
I la lluna de plata m'abriga del fred. 
Plou... 
I les flors més silvestres ja no tenen set.



Llum... 
Amb corona de plata m'arriba el nou cant. 
Llum... 
Que em regala unes ales per sortir volant.
Llum... 
Sense por ni recança que hi ha més enllà. 
Llum... 
Neix una balança que no pesa el demà.



(Si necessiteu respirar... Cliqueu aquí: http://www.calidos.cat/panorames/fagedadenjorda/index.html)

Des dels teus ulls neix el Big Bang


El part


Avui neix aquest bloc fruit de la necessitat d'expressar amb paraules allò que els meus ulls, a partir d'una nova mirada, necessiten compartir. Espero que aquest fill, el més petit de tots, trobi refugi en la vostra mirada. El part s'està produint des de fa dies, potser mesos...i no sé si anys. I com en tots els parts hi ha hagut moments en què no sabia si ho aconseguiria, moments en què només tenia ganes de riure i altres moments en què era del tot impossible controlar el plor. Sigui com sigui, qualsevol infantament és motiu d'alegria. Aquí teniu la criatura, que he vestit amb les paraules que, com l'oxitocina, van aconseguir desencadenar el part.





He conegut uns ulls tristos...uns ulls cansats de món...uns ulls d'esperit jove i abatut en la lluita. He conegut uns ulls plens d'amor per regalar, de passió, d'aventura, uns ulls amarats de força i generositat, però cansats d'estimar tant i no trobar qui els aculli tal com són, amb tota la seva complexitat...Hi he entrat - en un moment petit de la nit m'han deixat entrar i passejar-me per l'ànima que els guia - i he descobert que una música celestial es gronxava dels seus somnis de petitona... He descobert que l'armadura pesa massa, tant, que no deixa que els seus ullets preciosos i profunds s'obrin. Després m'he passejat pel calaixet dels records i he entès que la dona els ulls de la qual se m' han revelat, encara sigui capaç de somriure. Vivències precioses continuen nodrint el dia a dia de somnis bells, de somnis vells... i la música sona i els records tenyits de somni ballen pel seu interior... No m'ha deixat entrar gaire estona en els seus ulls, però sense por de quedar-m'hi atrapada -perquè de por, prop d'una mirada franca, no en sento- he buscat aquell racó on hi ha els temors de fer mal als altres si seguim els nostres desitjos. Allà he fet una descoberta: estem en el mateix camí.Després, quan ja els ullets em demanaven solitud, he sortit. I m'he sentit enormement feliç de saber que existeixen, que formen part d'un univers preciós on, encara que facin pampallugues, les estrelles estan molt ben perfilades i en cadascuna hi batega una il·lusió. I, sense demanar permís, però llegint el consentiment en el gest, t'he raptat mentre dormies. He entrat per la finestra i del bracet hem volat fins aquella estrella que brillava tant, aquella que ens cridava picant-los l'ullet contínuament. I hem ballat, i ballat, i rigut fins a caure com extasiades de tanta alegria de poder SER. Després, t'he acompanyat altra vegada a la teva cambra. T'he fet un petó a la galta i una carícia als cabells. I per fi, aquesta nit, has dormit com un àngel.

La meva música...