Quan et deixes anar amb els ulls closos, quan no tens por de la passió roent ni de la rapidesa dels batecs del cor.
De vegades sents la sang circular per dins les venes i segueixes l'impuls que t'ofereix la vida. Alliberes l'energia de la letargia de la rutina i tens pressa per viure. Tot i ràpid. Una vegada, una altra... Encara que cremi. Encara que deixi ferida.
De vegades ets el carmesí. I sents que véns de Mart amb la mirada encesa i un tro a la veu. I ets capaç de ballar damunt la barra d'un bar i de besar tots i cadascun dels llavis que atreus amb la vida que respira la teva sang. Com un poltre desbocat et sents el cos i l'ànima encesa al galop de la vida.
De vegades se t'inflamen els ulls i se t'arrapa el foc a la pell encenent el desig de qui et veu.
I quan ets de roig carmí el teu bes m'encén els llavis.
Quan oblides la tristesa i deixes que l'olor de l'herba fresca se t'escampi pels sentits, sense temors de tu, ni de mi...
De vegades el verd torna a omplir-te d'esperança la mirada, que transmuta el color i et reconnecta amb la terra. És llavors quan la veu no et tremola.
Des del verd ets capaç d'enlairar-te fins la copa de l'arbre de fulla perenne, i allà tu també t'immortalitzes.
Quan fins i tot l'ànima se't pinta de verd, les arracades de maragdes de la mare et coronen al centre d'un paradís que mai no ha estat perdut perquè el reconeixes viu dins del teu cor. I sents l'olor de l'olivera que et du la pau i de les llimes que et calmen la set... Fins i tot en les granotes més verdes hi retrobes l'eco del teu jo, en el seu salt alegre de llibertat.
I quan ets de color verd, la nostra abraçada s'enllaça amb l'esperança de l'eternitat.
Ets de color blau. I aquest color blau se m'emporta a cada segon cap a l'infinit. Amb tu res no és finit... com el mar, com el cel... Ni estàtic. Ni definit. Ets aigua fresca que dorm en el núvol que la reté per quan el sol hagi escalfat massa la terra..
És nen el mar. O és la mar? És nen el cel? O és la capa celestial?
Amb tu tot és blau.
I aquesta blavor crea un paisatge desconegut, sense confins ni dreceres... tot és camí frondós, aventura difuminada on l'inconscient col·lectiu pot emergir sense la raó, ni l'ortodòxia, ni la presó del cos arrelat i encadenat. En tu i amb tu tot és circular, no hi ha cruïlles.
Veus l'infinit dins el blau de la nostra abraçada?
Somebody once asked me. ‘How much do you love me?'
I said, ‘This much,'
And stretched out my arms as far as they would go.
'Is that all?' they said.
So I stretched further, expanding my chest and reaching as far as I could.
But still this wasn't enough for them.
Once again I stretched,
This time so far back that my knuckles met behind me.
At this point my skin began to split,
My ribs began to crack,
My chest tore open,
My heart burst out
And fell to the floor.
We both looked at it as it became cooler and cooler
And more still and more still
Until finally it was cold and dead.
Then a crowd of strangers appeared
And one by one they approached.
But because they didn't recognise my heart
They trampled over the it.
I have learnt from this
Never to show somebody how much I love them.
Aiden Shaw
_________________________
Una vegada qualcú em va demanar: “Com m'estimes de molt?”.
Jo vaig dir: “Així”,
i vaig obrir els braços tant com vaig poder.
“Tan poc?”, em va dir.
Així que vaig obrir encara més els braços, tibant el pit
per abraçar l'espai més gran que podia.
Però encara no ho va trobar prou.
Així que vaig obrir encara més els braços,
tant que els nusos dels dits es tocaren per darrere.
En aquell moment la pell se’m començà a esqueixar,
les costelles començaren a trencar-se’m,
el pit se'm va badar,
el cor em va sortir disparat
i va caure en terra.
Tots dos el miràrem que s'anava refredant cada vegada més
i que cada vegada més s'anava quedant quiet,
fins que, finalment, va ser fred i mort.
Aleshores, una multitud d'estranys va comparèixer
i d'un en un s'anaren acostant.
Però, com que no reconeixien el meu cor,
el trepitjaren.
D'aquesta manera vaig aprendre
a no mostrar pus mai a ningú com l'estim de molt.
Aiden SHAW: «Una vegada qualcú em va demanar...» [«Somebody once asked me...»]. Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol. A: S'Esclop (Palma) núm. 32 (març-abril 2007), p. 24-25.
Tot és gris... No hi ha besada, ni somni, ni esperança. Els ulls se m'han cobert de boira. Enyor de futur, d'un futur castrat per l'ambivalència, la por i la desconfiança. El temps que passa s'encarrega de tallar de soca-rel qualsevol pensament de transcendir la mirada. Desert erràtic. Sempre. Des del mai. L'error és repetit... Infravalorar la por de l'altre, por de mi, por de la vida.
Sed fugit interea, fugit irreparabile tempus singula dum capti cincumvectamur amore. Virgili Mentrestant fuig, fuig el temps irremeiablement mentre nosaltres arribem tard, atrapats per l’amor envers els detalls.
Encara escoltes música quan l'amor es mor,
és ja molt tard, i van arreplegant les cadires,
voldria tornar-te a mirar, buscar-me un altre
somni per tornar-lo a perdre, un eco breu
com aquella lluna entrant-nos per la finestra.
Les llums s'apaguen i van tancant les portes,
també els ponts, les cases i les autopistes,
la memòria gravitant abocant entranyes
esperant el vespre en una ciutat lentíssima
on la vida fuig on no podem arribar nosaltres.
Aquesta nit és enorme, sembla mentida,
i crec que he d'escriure, quedar-me despert,
deixar sobre el paper alguna cosa inamovible
que algú haja de llegir, una il·lusió, un rumb,
mentre trobe les claus de casa a la butxaca,
mentre prove de respirar i la solitud m'ofega,
i ansiosament mire el cel sense esperar respostes.
Véns de lluny i no saps com entrar a la ciutat d'on tems la velocitat, el soroll, el fum dels cotxes i els crits de la gent que parla fort perquè no se sent. I jo et sento, i et sento, i et sento, i en tu i amb tu em connecto a tothora, en tu i amb tu que em respons sense paraules, sense mirades, sense carícies, però amb tota la passió que passa de tu a mi per un cable fet de pols d'estels fugaços. En ell puc resseguir-hi cada desig, i pretenc arribar a tu però emmudeixo de cop.
Sento que em sents siguis on siguis, però em tanques la porta dels teu univers. Llavors, pel mateix fil que he arribat, marxo, per tal no fer-me present allà on la porta m'és tancada. Però quan torno a la meva solitud, de nou, altra vegada sento que em crides, et sento el desig i se m'arrapa a les entranyes més secretes. Ells dos no tenen por, ni misteri ni tampoc no es comuniquen amb missatges equívocs. S'entenen sense paraules, sense preguntes, sense destí... Només les carícies parlen el mateix llenguatge. I és que de vegades, el silenci no és absolut encara que ell vulgui. Porta en el seu batec tot el que sentiments, sentits i sensacions esclata a la vegada des de dos mons regits per una mateixa estrella.
Tenim ressons tant secrets dins nostre
i massa sovint no en sabem quasi res,
pensem que anem per un camí plàcid
on tot és ben previst i res no ens corprèn,
però arriba el desig de sobte
i ens trenca els motlles dels membres i sentiments...
L'essència vola amunt i miro els ocells que volen com jo. L'existència pesa i em coŀloca sota terra, on m'arrossego amb els cucs que detesten la llum. Cuc imprescindible per a la vida de l'ocell, aliment que l'ajuda a poder volar més amunt...
Obre els ulls i deixa que el tren avanci per on li plagui... Ell ja sap quins són els teus paisatges. Gaudeix del viatge i connecta't de nou amb el verd de la fulla perenne que sempre has tingut a dins del cor...
Per tu retorno d'un exili vell com si tornés d'enlloc. I alhora et sé terra natal, antiga claror meva, i l'indret on la culpa es feia carn.
Retorno en tu, per tu, a l'espai cec d'on vaig fugir sense poder oblidar; desig sense remei, ferida arrel arrapada, clavada cos endins.
Per tu retorno d'un exili vell, refugi contra tu, des d'on trair la primera abraçada i on triar, des de l'enyor, l'escanyall d'unes mans.
Retorno en tu, per tu, al vell jutjat sense horari ni nom, fosa en la pell dels teus camins que em coneixen la pell, closa en els ulls que ja gosen fitar el teu esguard, com si tornés d'enlloc. Maria Mercè Marçal
Avui el vent ha dut fins a mi una abraçada trista, feta de fum i de silenci. He mirat amunt i he vist els voltors planejant sobre la meva testa. Ai las! No saben que l'amor és alquímia i transmuta fins i tot l'essència de les coses. He rebut l'abraçada i l'he enllaçat. Els voltors em miraven fixament esperant esclatar a riure quan jo m'adonés que era feta de fum i de silenci. Esperaven el meu plor impotent en sentir l'absència dels teus somnis..Però l'abraçada venia acompanyada d'una ombra.
He tancat els ulls i he mirat de recordar el primer encontre. I amb els ulls closos del pensament t'he despullat d'ombra, d'enyor i de silenci.I també amb els ulls closos he arribat fins a tu per aquell camí tan fi tan fi que no va enlloc ni és a tothora.
Quan hem obert els ulls, els voltors ja no hi eren. Confiat, has pogut adormir-te sense por. T'he fet un petó al front i t'he vetllat el son fins que els primers raigs de sol desterraven la lluna, que ja s'empetitia per les escletxes.Llavors, amagada darrere els vidres entelats del teu finestró, he vist com ja no et semblava tan difícil un poc de llum...
Per molts anys, oncle Miquel... Al cel, a l'infinit, a l'univers, allà on siguis, continua rient i lluitant. Records a tota la família que ja és fora. Ens cal gent com tu, Miquel... aquí ens fa molta falta. Ja saps com estem, què t'he de dir? Només et demano, si és que pots fer res, que em donis força per a continuar lluitant cada dia per la justícia, pel país, per la llengua i per l'amor en plenitud i llibertat. Sembla que poc a poc vaig aconseguint aquella llibertat interior de la que em parlaves... Tan de bo puguem seguir-ne parlant. La vida són dos dies...i jo ja n'he viscut un. Fins aviat viatger intrèpid! Ens veiem en breu!
De tanta gent que parla,
sense entendre el meu món.
Gent que s'amaga a l'ombra,
i jutja els meus actes,
i no saben ni el meu nom.
Vull sentir el sol a la cara,
el vent als cabells,
veure el dia com es desperta sobre el mar.
Buscaré els estius del planeta,
no vull cap més hivern,
només un xic de força per demà.
Vull sentir el sol a la cara,
el vent als cabells,
veure el dia com es desperta sobre el mar.
Buscaré els estius del planeta,
no vull cap més hivern,
només un xic de força per a demà.
Hi ha una teranyina misteriosa que juga a atrapar-nos. Teixida amb fil de cotó de sucre, embogeix les hores i capgira les nits de vetlla. Tot és nou, i malgrat tot, ens hi reconeixem en la nostra plenitud d'abans de perdre'ns.
Teranyina que ens atrapes, quin és el misteri? Cap on ens vols portar?
Jo t'ofereixo la barca perquè puguis arribar-hi... L'horitzó entre cel i terra espera el teu viatge, només has de cloure els ulls i creure que és possible, encara que inversemblant, possible...I és que el que és inversemblant a la raó, només construeix la possiblilitat amb els ulls clucs i escoltant el cor, mapa del tresor, timó del país dels somnis. Quan arribis, crida'm des de l'esperança
Tens gust de sal i sucre. Les meves mans, maldestres i porugues, busquen a tothora el rastre del teu vol... i no el troben. Rastregen com la serp cada tros de terra i, com l'ocell, busquen la primavera en el teu cor, que es desacompassa com el metrònom del temps i em fa perdre el ritme del dia. Ets en tot, sempre hi has estat no essent-hi mai. Des d'ahir que et conec, des de l'ahir d'abans de néixer. I tu et sents transparent sense entendre com ha pogut desaparèixer la frontera divisòria entre raó i somni. El cor et batega ràpid quan sents que m'apropo a la teva finestra... i jo no goso quedar-m'hi per no interrompre la teva pau. Però si fóssim lliures, agafaria els pots de pintura de l'ahir, n'esberlaria el cadenat i esquitxaria les teves parets amb pintura de colors. Després, amb la pintura que hagués caigut a terra, faríem l'amor de colors brillants, empastifant-nos els cabells i la melangia de verd esperança, el teu cul i els meus pits d'ametista resilient i de blau turquesa les parpelles. De totes les erugues que s'han engendrat en el nostre interior n'esclatarien papallones de colors... Però de moment, disfressem-nos d'erugues...
Que els sentiments no siguin de paper, ni ara ni mai. Que si les ombres que es reflecteixen a la paret tenen ganes de viure siguem capaços de donar-los la vida. Que no sigui la por del plor del després el que ens faci contenir el plor abans de viure. Que la vida és naixença, sempre. No avortem el poema abans d'escriure'l! I si el poema es fa difícil perquè el tremp esclata en mil colors, que calli el poema i parli el cos. Mirem-nos els ulls, agafem-nos les mans, acaronem els silencis tot escoltant les sirenes riure ben a prop del nostre desig... Abracem-nos a la vida! Que la mort ens mira des de ben a prop... I ara ja és més tard que ahir...
(..) Alma que a ratos suelta mariposas
A campo abierto, sin fijar distancia,
Y les dice: libad sobre las cosas.
Alma que ha de morir de una fragancia
De un suspiro, de un verso en que se ruega,
Sin perder, a poderlo, su elegancia.
Alma que nada sabe y todo niega
Y negando lo bueno el bien propicia
Porque es negando como más se entrega.
Alma que suele haber como delicia
Palpar las almas, despreciar la huella,
Y sentir en la mano una caricia.
Alma que siempre disconforme de ella,
Como los vientos vaga, corre y gira;
Alma que sangra y sin cesar delira
Por ser el buque en marcha de la estrella.(...)
El nostre amor no sap travessar l’ombra, el mur dels somnis, i arribar a l’arbre, a la petjada, ... al petit rierol que encara canta des del primer record.
Quina alba tremolosa de paraules que mai no seran dites ve avui a visitar-me?
Les mateixes banderes que enlairen els meus ulls m’han fet una mortalla.
Por de la vida i de la mort: l’amor ens esperava. JOAN VERGÉS
FRAGILITAT
De la llàgrima on viu la teva absència
la intimitat del vent del nord se’n du
un record cap al mar i, amb violència,
... volca taules del bar sense ningú.
Queda l’angoixa com una presència:
set anys als llocs de sempre, sense tu
t’han anat convertint en una èpica
d’un personatge sol, un dolor pur.
Un dolor pur amb el que, somrient,
un dia acabaré morint de pena.
Molt de temps vaig tractar d’imaginar
que només eres lluny. Torno a provar.
Mentre prenc un cafè, poleixo el somni
com fa el vent amb l’enorme blau del mar.
De vegades cal calçar-se unes botes per poder continuar vivint. Unes bones botes o clavar un cop de puny a la taula que faci trontollar el món, però sobretot cal que "no abarateixis el somni" ja que del teu somni en pengen mil que no depenen de la seva realitat ni de la seva realització sinó només de la capacitat de seguir somiant.
Pren els teus somnis, t'estan esperant. Vés no dubtis més, s'escapen. Fes que no s'ensorrin, vés-los a buscar, Fes que siguin teus, abraça'ls. Lluita pels teus somnis, t'estan esperant, Fem que siguin certs, abraça'ls. Fes que no s'ensorrin, vés-los a buscar, Fes que siguin certs, abraça'ls.
Necessito marxar un temps perquè t'estimo. Sense saber com ha passat ni quan, m'he trobat de sobte sense escuts on amagar-me i aquesta enorme vulnerabilitat m'ha fet tremolar. Ara m'enamoro? A aquestes alçades? I de qui? D'unes paraules? D'uns silencis? D'algú que fuig? D'algú que no em deixa entrar en els seus ulls perquè ni tan sols me'ls deixa veure? On ha fallat l'error de càlcul que ha fet que aquest búnquer construït amb un càlcul mil·limètric fes aigües?
Les emocions virtuals són perilloses perquè sense mala intenció es poden viure com a reals o com a joc. I malauradament, la vida, per mi és real.en totes les seves formes. No sé viure d'una altra manera, per més que ho intento. Procuro un dia i un altre deixar de viure amb aquest apassionament infantil, però a hores d'ara començo a veure que va cosit a la meva ànima. Visc amb tota la intensitat totes les emocions.
No vull patir més. La vida ja m'ha castigat prou vegades i en la solitud he acabat fent-m'hi un niu on sentir-me bé. I saps, no és veritat que no m'entengui. I tant que m'entenc. Entenc perfectament que de cop he entrat en una màquina del temps i torno a sentir-me com quan tenia setze anys, amb les mateixes pors i el mateix desig. Fins i tot sento vergonya de com em sento i de pensar que tot, absolutament tot, s'ha produït dins el meu cap.
Perquè... Si no hagués estat tot creat a la meva ment, si les sincronicitats haguessin estat reals, hauries volgut que ens veiéssim algun dia. O potser ho havies desitjat?
Sento que ens hem nodrit de la mateixa música, dels mateixos paisatges, de les mateixes paraules... Però sento allò que vull o el que sento és real?
Somnis subtils, foscor dins la llum, estels engendrats en un ciment de records. Existeixes? Has existit mai? O ets només un somni il·lusori adolescent? Parla sisplau, digues tu què sents... Deixa que tot deixi d'estar suspès... Encara que faci mal, encara que sigui, com intueixo, que tot ha passat mentre somiava...
Hi ha vegades que un mateix no troba els mots per expressar-se com voldria i llavors, màgicament, troba uns versos escrits i un dibuix que, conjugant-se els dos, aconsegueixen l'intent de fixar el moment de l'emoció pura, sense filtres. Gràcies Judith Lloret Lanasque pel dibuix i Mireia Muntané pel text!
M'agraden molt els teus versos
els consells melosos
els batecs del teu silenci...
M'agrada el teu somriure murri
quan sents el so
dels meus desitjos
a l'ombra de la posta...
Sento el teu esclat de llum
quan des de lluny
m'encén la nit.
Però totes les rimes són
versos
silenci
ombra
lluny
nit.
I la rima és assonant.
Hem nascut de la mateixa estrella. Tota la vida donant voltes amunt i avall, sentint que no formem part de res i alhora mirant sempre de fer bategar el cor en tot allò que, de lluny, ens recorda la llar perduda... I amb el record, l'enyor. I amb l'enyor engendrem de nou l'ombra que ens recorda, inclement, on ens ha tocat viure. Intentem de vegades, a través de la corda fluixa, caminar d'un a l'altre món fugint de la realitat de les parets. Mirem des de la claveguera el cel ple d'estrelles i de somnis. Som capaços de fugir junts i en silenci d'aquesta existència que els anys de vida ens recorden a cada minut que tenim, però, sovint, en mirar-nos els peus i veure la fragilitat de la corda, les cames ens tremolen i fingim la voluntat del retorn a la maduresa. Tenim quinze anys a l'ànima i deu mil a les espatlles i, disincrònic i dissonant, el diapasó del nostre cor ens avisa de la proximitat de l'explosió del volcà interior.
Paràlisi. Distància. Ulls embenats altra vegada per sobreviure a la negació de la vida... De nou.
Fins que un dia aconseguim que tot sigui nou de debò i els dons mons es fonguin sota la mateixa estrella que va engendrar-nos un temps remot en què les fades encara eren bones i sentíem que érem capaços de repintar tantes vegades com calgués els decorats del nostre món interior.