El tramoista

Un tramoista trist amb deliris de grandesa ha canviat els decorats. Sentint-se impotent de la bellesa i gelós de tanta vida naixent, procura extreure amb una xeringa qualsevol color. Es mou amunt i avall sabent-se amo del món on caminem.

Ara els carrers són plens de fum de fàbrica on la realitat s'encapsula com el cafè i es beu a glopades matí, vespre i nit. El cel, encapotat de núvols feixucs i condensats d'absència gris, amenacen no ploure mai i privar-nos de la llum i la frescor de l'aigua. La música dissona i distorsiona el pensament, evocant estèrils records adolescents d'esperança vana... Un ciment pintat de verd emula l'herba dels prats i enganya les vaques ,convertint la pastura en mort. Els cucs dels ocells són les deixalles dels amors antics, indigestant qualsevol cant futur d’esperança i, el rossinyol, piula notes tristes a tothora.
Els poetes no fan versos ni els forners amassen pa. Les margarides s’esfullen en el dubte. La inèrcia ens arrossega els peus...
El tramoista trist es passeja amunt i avall amb les mans a les butxaques i no sap que, aquest món gris que crea des del seu minúscul camp de visió, serà l’únic quadre de la paret de casa seva i estarà obligat a veure’l a tothora fins que els vidres fumats de les seves ulleres arribin un dia a l’opacitat absoluta si no és capaç de canviar-les, algun dia, per unes ulleres de colors.

El tramoista no sap que els decorats no fan els personatges ni la història. El tramoista no sap que la vida lluita per sobreviure i es metamorfosa si cal per poder existir. El tramoista no sap que els colors neixen de l'interior. El tramoista no sap que l'essència, de vegades, sap fer el mort per poder continuar existint malgrat aquesta realitat encapsulada, el fum, els núvols, la música, el ciment, el cant dels ocells, l'absència de poesia, la manca de pa, les margarides sense pètals...
El tramoista no sap que els decorats, només són els decorats.


Aquesta nit he vingut a buscar-te... No sabia si fer-ho pensant en què algú et podia trobar a faltar i no sóc ningú per fer-te fugir del món bonic en el que vius, no podia oferir-te res més que el meu vol. No sé fer res més que volar i és suspesa en l'infinit on em sento segura. Puc mantenir-me en aquest món on m'ha tocat viure i plantar de tant en tant els peus a terra gràcies al vol que m'ofereixen les meves ales apedaçades.
De sobte, he descobert que no, que no et trobarien a faltar si raptava aquella part infinitessimal de tu mateixa que mai ningú no ha vist, sentit ni tingut.
- Jo no tinc ales -, m'has dit. -Necessito tenir sempre els peus a terra, un pany a la porta i l'escalfor d'una llar.
- No tinguis por i confia en mi-, t'he dit.
Em miraves els ulls i sé que sabies que no calia tenir por. Has pujat al meu llom i hem volat cel amunt, per damunt de les estrelles. Quan ja érem tan lluny que només teníem els núvols decorant-nos el vol, has sentit que el vent et cremava les espatlles.
- Para, para!
Ens hem aturat al setè cel, damunt del tercer núvol, aquell que és de cotó de sucre.
- Mira, m'he fer mal a les espatlles. No m'ho veig. Em dius si hi tinc ferida?
Unes ales blanquíssimes han començat a treure el cap.
- Ara cal que les utilitzis. De tu dependrà que s'atrofiïn i quedin només com un passat remot, o que es vagin desplegant al ritme que necessites fer sortides cap a les estrelles.


Mirant-te i fosa en tu, amb tu i per a tu sense cap màscara...

  
   Mirant-te i fosa en tu, amb tu i per a tu sense cap màscara, he descobert que les ànimes estan repartides a trossets per diferents cossos i, un dia, per bé o per mal, es reconeixen. I en aquest reconèixer-se sempre hi ha un punt de follia, dos de gosadia i tres de por. Si la follia i la gosadia sumen tres i són capaces de vèncer la por, aconseguiran reunir-se i germinar com a unitat no fragmentada, quedant per sempre més unides com a absolut, com la idea de Plató, perfecta, real i realitzable, única veritat que té tot l'Hades per poder existir.





  Sóc un tros d'una altra ànima i l'he trobada. I quan la sento a prop, de sota dels meus peus tot comença a tremolar. Les arrels que sentia ben arrapades a la terra s'enfilen pel meu cos atrapant els cinc sentits cap a ella i, el desig, sobrer fins ara després de tants anys caminant aquest planeta, esclata en mil colors. Sento l'aigua, l'aire, la terra i el foc naixent de les meves entranyes com una font d'energia que brolla i s'encomana per on vaig. Com Alícia, entro en territori desconegut cada vegada que el verí de la seva proximitat em posseeix l'horitzó i no em deixa pensar en res... més que en fer un altre glop i que sigui el definitiu per alliberar-me d'una vegada de qui no he estat mai del tot, de qui ha estat només un trosset de mi mateixa. Gràcies E.


La meva música...