"Si (como afirma el griego en el Cratilo)

el nombre es arquetipo de la cosa

en las letras de 'rosa' está la rosa..."

J. L. Borges 

    Fuiste la primera en habitar el mundo. Eras libre como nunca, como siempre, como hoy, dentro de ti. Ninguna jaula tenía los barrotes suficientemente oscuros para tu reclusión. Te posaste en mi ventana, y desde  la copa del árbol  me ofreciste una manzana... dorada, verde, roja, añil... y de su corazón nació mi casa, árbol del conocimiento donde me vivo y muero con cada uno de tus atardeceres.

    Transgrediste, con la humedad de la lluvia y el veneno dulce que esconde tu luz, el crecimiento de las semillas de las sombras . Serpe metamórfica que te creas recreándome, abandona la piel que te cubre. Desnúdate sin miedo del frío. Tú has alumbrado las sombras de mi caverna . Déjame a mí transfigurar tu sangre.

Llegó el otoño...

     Voy a trasnochar todo el otoño para ver caer las hojas de una en una, visualizando todo el recorrido hasta llegar al suelo, tratando de llegar a comprender que no eras árbol de hoja perenne. No quiero talar las ramas. Necesito irme acostumbrando con el tiempo, amaneciendo cada día un poco con la muerte de la aurora.

  Después, cogeré cada una de las hojas y las destilaré con amor, como un licor precioso,  para beberme, sorbo a sorbo y hasta la última gota, todo el apego a tu alma y a tu piel de terciopelo. Cuando caiga inconsciente en el abismo, esa pequeña muerte reforzará mi vida, pudiendo así olvidar, al fin, que no fue un sueño.

Vienes y vas...

  Vienes y vas por esa cuerda floja que nos une y nos limita. Cada noche que intento cortarla, amanezco a las pocas horas y se han doblado los pequeños hilos que la conformaban. No dejas que me vaya y sabes como retenerme. Conoces al milímetro cuales son los paisajes que me atrapan y sabes como atraer a las fuerzas telúricas para que nos reúnan aunque mi razón intente echarte una y otra vez.
Llegas, te metes en mi cama sin oír ni juzgar nada de lo que  hemos hablado ni de lo que pueda sentir por ti. Solo deseas decirme sin palabras, jugando con tus dedos, nuestros labios y mi piel, que estás, que ni un solo segundo has dejado de estar. Que no te da la gana de irte porque sabes que no quiero que lo hagas, aunque la razón y este sentido común mío tan impostado digan lo contrario. Y la vida vuelve a sonreír mientras que la razón se cabrea y trama nuevos planes para ganar la batalla.Los tres quieren ganar. Me estiran cuerpo, cabeza y corazón, tridisociándome de nuevo sin integración posible. O sí. Quien sabe. Solo caminar disfrutando del paisaje. Eso que es nada y es todo. Como tú.

Por ellas... me voy...

  Han entrado en el refugio. Ellos, los cobardes. Han vaciado latas y latas de gasolina y ácido por la chimenea y han volado por los aires las paredes que habíamos logrado insonorizar con nuestra risa. Miro de reojo las cenizas y se me incendian los ojos. Lágrimas de lava volcánica me destruyen. Me siento dentro de una violación encadenada con excrementos y cristales rotos.

  Tengo que ser fuerte. Buscar un refugio nuevo para ellas, las niñas que conseguimos rescatar y a quienes debemos la vida.

  Las miro y están llagadas, casi sin piel. Tienen los huesos fuertes y no les importa tener que reconstruir su rostro, pero necesitan refugio.

  Ellos, los cobardes, juegan tranquilos a los naipes en su casita cómoda y cuidada. Todo en orden. Planeando una nueva estrategia para hacernos obedecer. Asco, vómito compulsivo y sangre... charcos y charcos de sangre que crepita. La loba está herida de muerte. Las risas de ellos han marchitado su aullidos. Ya no llora siquiera. Solo mira como va desangrándose poco a poco y sueña con un regazo donde poder descansar.

  Cuida tú de la loba y de las niñas. Déjame ir a buscar un refugio para todas, para curarlas, para reunirlas... a nuestra loba y a nuestras niñas, para poder ser nosotras... enteras.

Desde tu-no-miedo

  Fear is a lie. Cuando te despojas del miedo, en el momento en que rajas con tijeras y punzones el globo donde viven los espectros de tus sueños muertos, en ese preciso y precioso instante, se deshace la cera de todos los muñecos que, diabólicamente hieráticos y paralíticos, habían devorado cualquier ápice de luz. Y la cera empieza a resbalar hacia el suelo formando una enorme capa, protectora de baldosas rotas y arenas movedizas. En un momento, venciendo mi miedo desde tu-no-miedo, la cera se endurece de nuevo y debajo de nuestros pies hay un peldaño menos que subir.

  Reflexiones a partir de un poema de Alicia G.

  http://www.aliciag.es/

  

A modo de bautizo naval...

  Descorchar una botella de champán. Desabrocharla desde la risa. Brochear de chocolate tu espalda con pelo de cola de loba. Descomprimir. Morder hasta sesgar la cuerda que nos ata y nos subyuga a magistrados ancestrales nuestros. ¿Arcontes que condenan?

Voltereta. Pino. Puente. Puente. Puente... contigo. Así. Ya.

 ¿Me bebes? ¿Con gas?

Gas. Gas. Gas. Zas! Cortar todos los puntos neurálgicos enraizados aquí. ¿Dónde?

Allí. Éter. Así sí. O no. Pequeños placeres fuera pistas.

Si mai t'enamoressis d'una sirena...

  Si mai t'enamoressis d'una sirena, no la forcis mai a viure fora del mar per demostrar-te que t'estima. L'estaràs destruint i estaràs destruint l'amor que poguéssiu compartir. 

  És dur enamorar-se d'una sirena, però encara ha de ser més dur veure que es mor al teu costat perquè no has estat capaç d'adonar-te que necessitava l'aigua i el contacte absolut amb altres sirenes per a poder viure en plenitud. No la converteixis en pedra pel simple fet de retenir-la al teu costat. Estima-la de debò... i neda amb ella les estones que puguis. La veuràs riure, jugar... ser sencera! I llavors t'adonaràs que has après a estimar de debò i ella sabrà que el teu amor és immens.

Toma lo que pueda darte y quédate...

Te pienso. Y cuando no te pienso, se me piensa sola tu imagen desdibujada, tan apegada ahora a tu voz.

¿Cómo no asustarte con mi miedo y mi torpeza? A ti, que surgida de la nada me pintas paisajes de luz donde las sombras se embellecen y abrazan a la niña escondida que me habita.
Me ves. Lo sé. Tú. Refugio en el que vivo sin papeles, ni etiquetas ni pasado. No pases fugaz. Quédate. Toma lo que pueda darte y quédate.
Me construyes. Me vivo. Soy entera... en ti.

Somos

Fuera del territorio comanche, siento en mi cuerpo deshacerse tu furia entre besos indigentes dados al aire en el país sin tierra, en un cielo sin suelo. 

En el purgatorio eterno nuestra patria, ángeles semicaídos que ni infierno merecen, mas en nuestro abrazo se redime e integra el mejor de los mundos imaginados desde el lecho nupcial del pecado.

 Fuera del territorio comanche, aceptando las migajas que nos deja el mundo ampuloso de lo cotidiano y real, somos.

El tramoista

Un tramoista trist amb deliris de grandesa ha canviat els decorats. Sentint-se impotent de la bellesa i gelós de tanta vida naixent, procura extreure amb una xeringa qualsevol color. Es mou amunt i avall sabent-se amo del món on caminem.

Ara els carrers són plens de fum de fàbrica on la realitat s'encapsula com el cafè i es beu a glopades matí, vespre i nit. El cel, encapotat de núvols feixucs i condensats d'absència gris, amenacen no ploure mai i privar-nos de la llum i la frescor de l'aigua. La música dissona i distorsiona el pensament, evocant estèrils records adolescents d'esperança vana... Un ciment pintat de verd emula l'herba dels prats i enganya les vaques ,convertint la pastura en mort. Els cucs dels ocells són les deixalles dels amors antics, indigestant qualsevol cant futur d’esperança i, el rossinyol, piula notes tristes a tothora.
Els poetes no fan versos ni els forners amassen pa. Les margarides s’esfullen en el dubte. La inèrcia ens arrossega els peus...
El tramoista trist es passeja amunt i avall amb les mans a les butxaques i no sap que, aquest món gris que crea des del seu minúscul camp de visió, serà l’únic quadre de la paret de casa seva i estarà obligat a veure’l a tothora fins que els vidres fumats de les seves ulleres arribin un dia a l’opacitat absoluta si no és capaç de canviar-les, algun dia, per unes ulleres de colors.

El tramoista no sap que els decorats no fan els personatges ni la història. El tramoista no sap que la vida lluita per sobreviure i es metamorfosa si cal per poder existir. El tramoista no sap que els colors neixen de l'interior. El tramoista no sap que l'essència, de vegades, sap fer el mort per poder continuar existint malgrat aquesta realitat encapsulada, el fum, els núvols, la música, el ciment, el cant dels ocells, l'absència de poesia, la manca de pa, les margarides sense pètals...
El tramoista no sap que els decorats, només són els decorats.

Aquesta nit he vingut a buscar-te... No sabia si fer-ho pensant en què algú et podia trobar a faltar i no sóc ningú per fer-te fugir del món bonic en el que vius, no podia oferir-te res més que el meu vol. No sé fer res més que volar i és suspesa en l'infinit on em sento segura. Puc mantenir-me en aquest món on m'ha tocat viure i plantar de tant en tant els peus a terra gràcies al vol que m'ofereixen les meves ales apedaçades.
De sobte, he descobert que no, que no et trobarien a faltar si raptava aquella part infinitessimal de tu mateixa que mai ningú no ha vist, sentit ni tingut.
- Jo no tinc ales -, m'has dit. -Necessito tenir sempre els peus a terra, un pany a la porta i l'escalfor d'una llar.
- No tinguis por i confia en mi-, t'he dit.
Em miraves els ulls i sé que sabies que no calia tenir por. Has pujat al meu llom i hem volat cel amunt, per damunt de les estrelles. Quan ja érem tan lluny que només teníem els núvols decorant-nos el vol, has sentit que el vent et cremava les espatlles.
- Para, para!
Ens hem aturat al setè cel, damunt del tercer núvol, aquell que és de cotó de sucre.
- Mira, m'he fer mal a les espatlles. No m'ho veig. Em dius si hi tinc ferida?
Unes ales blanquíssimes han començat a treure el cap.
- Ara cal que les utilitzis. De tu dependrà que s'atrofiïn i quedin només com un passat remot, o que es vagin desplegant al ritme que necessites fer sortides cap a les estrelles.

Mirant-te i fosa en tu, amb tu i per a tu sense cap màscara...

  

   Mirant-te i fosa en tu, amb tu i per a tu sense cap màscara, he descobert que les ànimes estan repartides a trossets per diferents cossos i, un dia, per bé o per mal, es reconeixen. I en aquest reconèixer-se sempre hi ha un punt de follia, dos de gosadia i tres de por. Si la follia i la gosadia sumen tres i són capaces de vèncer la por, aconseguiran reunir-se i germinar com a unitat no fragmentada, quedant per sempre més unides com a absolut, com la idea de Plató, perfecta, real i realitzable, única veritat que té tot l'Hades per poder existir.

  Sóc un tros d'una altra ànima i l'he trobada. I quan la sento a prop, de sota dels meus peus tot comença a tremolar. Les arrels que sentia ben arrapades a la terra s'enfilen pel meu cos atrapant els cinc sentits cap a ella i, el desig, sobrer fins ara després de tants anys caminant aquest planeta, esclata en mil colors. Sento l'aigua, l'aire, la terra i el foc naixent de les meves entranyes com una font d'energia que brolla i s'encomana per on vaig. Com Alícia, entro en territori desconegut cada vegada que el verí de la seva proximitat em posseeix l'horitzó i no em deixa pensar en res... més que en fer un altre glop i que sigui el definitiu per alliberar-me d'una vegada de qui no he estat mai del tot, de qui ha estat només un trosset de mi mateixa. Gràcies E.

Atardecer

Atardecer de sangre cruda resbalando

por el alma desnuda de sol.

Tapiz solitario trenzado

de lodo, añil y disparate

colgados en pared satánico-virginal.

Punzón avispal que me invade

ciñéndome entre pared y desierto donde

pasean los espectros de mis sueños muertos

y, a bocajarro, mis sienes se disparan contra mí.

Atardecer de sangre cruda resbalando

por el vacío tan lleno de ti.

Necessito el teu cos

Necessito el teu cos.

Necessito cada plec de la teva pell per sentir que la llengua té una utilitat més unívoca que la parla..

Necessito el teu cos.

Des dels cabells fins la planta dels peus on hi ha tots i cadascun dels punts neuràlgics de les teves entranyes.

Necessito enroscar la meva llengua com ho faria una serp per tot el tronc del teu arbre, resseguir cada nus de l'escorça i endinsar-m'hi fins el tot.
Necessito teu cos.
Sentir-te relliscar amb una lava roent creada del no res i aconseguir, amb el desig més visceral, alliberar-te del món de la culpa.
Necessito el teu cos.
Escoltar els teus sospirs convertir-se en gemecs, fins que, finalment, sigui un prec el que em demani que amb les mans comenci la festa de la vida.

De vegades ser valent...

  De vegades, ser valent, significa retirar-se a temps. De vegades, ser valent, vol dir fugir i començar a córrer, córrer de tu mateix, córrer fins ser ben lluny, de tu i d'aquestes onades enormes i salades que veus indomables. De vegades ser valent significa conduir el timó d'un vaixell contra el mar que sents que va entrant en el seu interior. De vegades ser valent vol dir lluitar contra tu mateix i enganyar-te, i enganyar a qui més estimes per amor mateix, a ell, a ella, perquè creus en l'amor, creus en el seu i te'ls estimes i ets valent, i malgrat que saps que hi deixaràs la vida perquè faràs renúncia absoluta a la vida i el somni, segueixes conduint el timó del vaixell. De vegades ser valent, contra tot el que diuen els savis semi-profans, és deixar de lluitar pel teu somni perquè el seu somni és també una mica el teu, i si ells guanyen i són feliços, tu, una mica també guanyes i ets feliç.

A la meva cuca de llum...

T'has convertit en cuca de llum que em guia el camí de retorn cap a casa, cap a mi, després de molt i molt de temps d'exili.
Em desconec el cos i la mirada, però em retrobo de l'abans d'ahir amb somnis, amb passions... M'has alliberat d'una maledicció que m'ha fet dormir anys i anys a les fosques, d'esquena al mirall, negant-me la vida.
I totes les que han anat naixent per tal que pogués sobreviure ni que fos una part de mi mateixa són, ara, amb tu, ballant la dansa de la vida des d'una nova naixença, sense por, sense misteris, sense amagatalls, amb la transparència, la innocència i la vulnerabilitat inherent en qualsevol camí iniciàtic des de l'errància..
M'és igual d'on venim, on som i cap on anem. Només vull seguir despertant d'aquesta manera tan dolça al teu costat, seguir naixent als teus braços sense témer cap demà ni necessitar res més que l'ara, sentint que cada vegada que em fas una carícia o un bes, de les espatlles es van també desemmandrint les ales.
Gràcies per ser cuca de llum en el meu camí!

De blanc i negre...

  De vegades ets el blanc i el negre. No perquè et manquin els colors, que el blanc és ben blanc i el negre és ben negre. De vegades et transformes en el negatiu d'una fotografia preciosa i ets capaç d'integrar la màxima puresa d'una verge incòlume dins el teu món atrapat pel costat fosc d'una existència que et desterra i t'exilia de tu, i jo et persegueixo per tots i cadascun dels teus exilis com una ombra... essent-hi sempre secretament, amagant-me per no torbar el teu viatge.
  De vegades, però, essent el blanc més blanc i el negre més negre, se t'esqueixa el pit de tant com tiben tots dos colors. Quan ja no pots més, quan et sembla que t'estriparàs de cap a peus, el blanc i el negre es fonen i et pinten d'un gris temut. I se t'instal·la un dia i un altre i va tenyint de melangia el record de la vida.És llavors quan crides de nou al blanc... i al negre. I tornes a desitjar sentir que vibren tots dos i et desperten, com a Llàtzer, despullant-te novament de la mortalla grisa.
  Vols ser el blanc quan et sents el negre. Vols ser el negre quan et sents el blanc. I tots dos junts ballen desacompassant-te, disharmònics i dissonants, un ball que va desintegrant-te per dins.
  I jo, quan ets el blanc, el negre o el gris, t'acompanyo a l'Hades i m'abraço al teu estat incorpori i fem l'amor amb els fantasmes de les nostres nits, mirant d'aconseguir que la sang sigui capaç de pintar de vermell els seus llençols.

De vermell...

De vegades ets el color vermell. 

Quan et deixes anar amb els ulls closos, quan no tens por de la passió roent ni de la rapidesa dels batecs del cor.

De vegades sents la sang circular per dins les venes i segueixes l'impuls que t'ofereix la vida. Alliberes l'energia de la letargia de la rutina i tens pressa per viure. Tot i ràpid. Una vegada, una altra... Encara que cremi. Encara que deixi ferida.

De vegades ets el carmesí. I sents que véns de Mart amb la mirada encesa i un tro a la veu. I ets capaç de ballar damunt la barra d'un bar i de besar tots i cadascun dels llavis que atreus amb la vida que respira la teva sang. Com un poltre desbocat et sents el cos i l'ànima encesa al galop de la vida.

De vegades se t'inflamen els ulls i se t'arrapa el foc a la pell encenent el desig de qui et veu.

I quan ets de roig carmí el teu bes m'encén els llavis.

Ombres...

S'ha fet de nit i, com sempre, les ombres juguen a fet i amagar a les parets blanques de casa...

Tothom dorm...Només el respirar profund i els somnis secrets de cadascú vetllen les ombres...

I elles s'instal·len sempre en el temut i solitari silenci de la nit...

De vegades ets el verd...

De vegades ets el verd.

Quan oblides la tristesa i deixes que l'olor de l'herba fresca se t'escampi pels sentits, sense temors de tu, ni de mi...

De vegades el verd torna a omplir-te d'esperança la mirada, que transmuta el color i et reconnecta amb la terra. És llavors quan la veu no et tremola.

Des del verd ets capaç d'enlairar-te fins la copa de l'arbre de fulla perenne, i allà tu també t'immortalitzes.

Quan fins i tot l'ànima se't pinta de verd, les arracades de maragdes de la mare et coronen al centre d'un paradís que mai no ha estat perdut perquè el reconeixes viu dins del teu cor. I sents l'olor de l'olivera que et du la pau i de les llimes que et calmen la set... Fins i tot en les granotes més verdes hi retrobes l'eco del teu jo, en el seu salt alegre de llibertat.

I quan ets de color verd, la nostra abraçada s'enllaça amb l'esperança de l'eternitat.