.. i mentre tot això t'escric, mig esclau del desig...

"L'amor i el desig són les ales de l'esperit de les grans proeses"
J. W. Goethe

william adolphe bouguereau night

 Véns de lluny i no saps com entrar a la ciutat d'on tems la velocitat, el soroll, el fum dels cotxes i els crits de la gent que parla fort perquè no se sent. I jo et sento, i et sento, i et sento, i en tu i amb tu em connecto a tothora, en tu i amb tu que em respons sense paraules, sense mirades, sense carícies, però amb tota la passió que passa de tu a mi per un cable fet de pols d'estels fugaços. En ell puc resseguir-hi cada desig, i pretenc arribar a tu però emmudeixo de cop.
 Sento que em sents siguis on siguis, però em tanques la porta dels teu univers. Llavors, pel mateix fil que he arribat, marxo, per tal no fer-me present allà on la porta m'és tancada. Però quan torno a la meva solitud, de nou, altra vegada sento que em crides, et sento el desig i se m'arrapa a les entranyes més secretes. Ells dos no tenen por, ni misteri ni tampoc no es comuniquen amb missatges equívocs. S'entenen sense paraules, sense preguntes, sense destí... Només les carícies parlen el mateix llenguatge. I és que de vegades, el silenci no és absolut encara que ell vulgui. Porta en el seu batec tot el que sentiments, sentits i sensacions esclata a la vegada des de dos mons regits per una mateixa estrella.

Tenim ressons tant secrets dins nostre

i massa sovint no en sabem quasi res,

pensem que anem per un camí plàcid

on tot és ben previst i res no ens corprèn,

però arriba el desig de sobte

i ens trenca els motlles dels membres i sentiments...

Entre l'essència i l'existència...

L'essència vola amunt i miro els ocells que volen com jo. L'existència pesa i em coŀloca sota terra, on m'arrossego amb els cucs que detesten la llum. Cuc imprescindible per a la vida de l'ocell, aliment que l'ajuda a poder volar més amunt...

CANÇÓ DE SUBURBI

M'estimo l'horta escanyolida

que de la fàbrica es ressent,

i em plau voltar la meva vida

d'aquest paisatge indiferent.

I em plau l'estona virolada:

gent d'amanida i berenar.

Una donzella espitregada

i una cançó que fa plorar.

I l'home humil que a l'aire ensenya

un front valent i un ull esclau,

i va amb la gorra i l'espardenya

i el farcellet i el vestit blau.

Aquí jo veig que el món se m'obre

fred i terrible com la mort.

I és tan mesquina i és tan pobra

la campaneta del meu cor!

Dels llagoters fuig la corrua

i en el meu rostre no hi ha vel

i em puc mirar l'ànima nua

sense cap mica de recel.

Estimo l'horta desolada;

el presseguer ensopit que es mor,

i l'arengada platejada,

porró de sang, tomàquet d'or.

Jo vaig seguint la vostra dèria,

homes estranys de bones dents,

que tornareu a la misèria

una miqueta més contents!

Durin els mals, durin les penes,

llàgrima, rosa, perla i bes.

Duri aquest cor i aquestes venes,

duri aquest ull que no veu res.

Vestit encès que el goig estripa,

dansa per mi! Home lleial,

vine, fumem la nostra pipa

damunt de l'herba virginal.

Digue'm les vives meravelles

del teu treball, del teu turment.

Sota el concert de les estrelles,

anem fumant tranquil.lament.
Josep Maria de Sagarra

El viatge continua...

Obre els ulls i deixa que el tren avanci per on li plagui... Ell ja sap quins són els teus paisatges. Gaudeix del viatge i connecta't de nou amb el verd de la fulla perenne que sempre has tingut a dins del cor...

Per tu retorno...

Per tu retorno d'un exili vell
com si tornés d'enlloc. I alhora et sé
terra natal, antiga claror meva,
i l'indret on la culpa es feia carn.

Retorno en tu, per tu, a l'espai cec
d'on vaig fugir sense poder oblidar;
desig sense remei, ferida arrel
arrapada, clavada cos endins.

Per tu retorno d'un exili vell,
refugi contra tu, des d'on trair
la primera abraçada i on triar,
des de l'enyor, l'escanyall d'unes mans.

Retorno en tu, per tu, al vell jutjat
sense horari ni nom, fosa en la pell
dels teus camins que em coneixen la pell,
closa en els ulls que ja gosen fitar
el teu esguard, com si tornés d'enlloc.
Maria Mercè Marçal

Au companys alcem els vasos, plens de joia i de bullici!

Desposseiré de mi l'ombra impenitent que em mena

per camins de marbre i glaç dormint al ras.

No ha estat vida? Ha estat sempre una condemna?

S' ha amagat a dins la lluna, el meu esclat?

Si és reclòs vull que surti amb les estrelles

i que baixi fins a fer-se el meu amic.

vull entendre'l, descosir-me les parpelles

per mirar sense vergonya cap desig.

I si mai trobo plaent la teva esquena

o el somriure d'una tarda em fa embogir,

deixa'm ser, trenca amb mi aquesta cadena,

celebrem la vida nova amb un bon vi.

Si és que tens el cor malalt d'amor i el cap malalt de món

Avui el vent ha dut fins a mi una abraçada trista, feta de fum i de silenci. He mirat amunt i he vist els voltors planejant sobre la meva testa. Ai las! No saben que l'amor és alquímia i transmuta fins i tot l'essència de les coses. He rebut l'abraçada i l'he enllaçat. Els voltors em miraven fixament esperant esclatar a riure quan jo m'adonés que era feta de fum i de silenci. Esperaven el meu plor impotent en sentir l'absència dels teus somnis..Però l'abraçada venia acompanyada d'una ombra.

He tancat els ulls i he mirat de recordar el primer encontre. I amb els ulls closos del pensament t'he despullat d'ombra, d'enyor i de silenci.I també amb els ulls closos he arribat fins a tu per aquell camí tan fi tan fi que no va enlloc ni és a tothora.

Quan hem obert els ulls, els voltors ja no hi eren. Confiat, has pogut adormir-te sense por. T'he fet un petó al front i t'he vetllat el son fins que els primers raigs de sol desterraven la lluna, que ja s'empetitia per les escletxes.Llavors, amagada darrere els vidres entelats del teu finestró, he vist com ja no et semblava tan difícil un poc de llum...

Mira que el temps passa i tanmateix...

Per molts anys, oncle...

Per molts anys, oncle Miquel... Al cel, a l'infinit, a l'univers, allà on siguis, continua rient i lluitant. Records a tota la família que ja és fora. Ens cal gent com tu, Miquel... aquí ens fa molta falta. Ja saps com estem, què t'he de dir? Només et demano, si és que pots fer res, que em donis força per a continuar lluitant cada dia per la justícia, pel país, per la llengua i per l'amor en plenitud i llibertat. Sembla que poc a poc vaig aconseguint aquella llibertat interior de la que em parlaves... Tan de bo puguem seguir-ne parlant. La vida són dos dies...i jo ja n'he viscut un. Fins aviat viatger intrèpid! Ens veiem en breu!

Un petó a les estrelles!

Miquel Porter i Moix

Només un xic de força per a demà...

TOTHOM PARLA

Em ressonen les paraules.

De tanta gent que parla,
sense entendre el meu món.

Gent que s'amaga a l'ombra,
i jutja els meus actes,
i no saben ni el meu nom.
Vull sentir el sol a la cara,
el vent als cabells,
veure el dia com es desperta sobre el mar.

Buscaré els estius del planeta,
no vull cap més hivern,
només un xic de força per demà.
Vull sentir el sol a la cara,
el vent als cabells,
veure el dia com es desperta sobre el mar.

Buscaré els estius del planeta,
no vull cap més hivern,
només un xic de força per a demà.

Quin és el misteri?

  Hi ha una teranyina misteriosa que juga a atrapar-nos. Teixida amb fil de cotó de sucre, embogeix les hores i capgira les nits de vetlla. Tot és nou, i malgrat tot, ens hi reconeixem en la nostra plenitud d'abans de perdre'ns.

 Teranyina que ens atrapes, quin és el misteri? Cap on ens vols portar?

No deixis de perseguir-lo!

Jo t'ofereixo la barca perquè puguis arribar-hi... L'horitzó entre cel i terra espera el teu viatge, només has de cloure els ulls i creure que és possible, encara que inversemblant, possible...I és que el que és inversemblant a la raó, només construeix  la possiblilitat amb els ulls clucs i escoltant el cor, mapa del tresor, timó del país dels somnis. Quan arribis, crida'm des de l'esperança

Repintem-nos?

Tens gust de sal i sucre. Les meves mans, maldestres i porugues, busquen a tothora el rastre del teu vol... i no el troben. Rastregen com la serp cada tros de terra i, com l'ocell, busquen la primavera en el teu cor, que es desacompassa com el metrònom del temps i em fa perdre el ritme del dia. 
Ets en tot, sempre hi has estat no essent-hi mai. Des d'ahir que et conec, des de l'ahir d'abans de néixer. I tu et sents transparent sense entendre com ha pogut desaparèixer la frontera divisòria entre  raó i somni.
El cor et batega ràpid quan sents que m'apropo a la teva finestra... i jo no goso quedar-m'hi per no interrompre la teva pau. Però si fóssim lliures, agafaria els pots de pintura de l'ahir, n'esberlaria el cadenat i esquitxaria les teves parets amb pintura de colors. Després, amb la pintura que hagués caigut a terra, faríem l'amor de colors brillants, empastifant-nos els cabells i la melangia de verd esperança, el teu cul i els meus pits d'ametista resilient i de blau turquesa les parpelles. De totes les erugues que s'han engendrat en el nostre interior n'esclatarien papallones de colors...
Però de moment, disfressem-nos d'erugues...

Ballem?

Que els sentiments no siguin de paper, ni ara ni mai. Que si les ombres que es reflecteixen a la paret tenen ganes de viure siguem capaços de donar-los la vida. Que no sigui la por del plor del després el que ens faci contenir el plor abans de viure. Que la vida és naixença, sempre. No avortem el poema abans d'escriure'l! I si el poema es fa difícil perquè el tremp esclata en mil colors, que calli el poema i parli el cos. Mirem-nos els ulls, agafem-nos les mans, acaronem els silencis tot escoltant les sirenes riure ben a prop del nostre desig... Abracem-nos a la vida! Que la mort ens mira des de ben a prop... I ara ja és més tard que ahir...

Ballem?

Alma desnuda...

(..) Alma que a ratos suelta mariposas
A campo abierto, sin fijar distancia,
Y les dice: libad sobre las cosas.

Alma que ha de morir de una fragancia
De un suspiro, de un verso en que se ruega,
Sin perder, a poderlo, su elegancia.

Alma que nada sabe y todo niega
Y negando lo bueno el bien propicia
Porque es negando como más se entrega.

Alma que suele haber como delicia
Palpar las almas, despreciar la huella,
Y sentir en la mano una caricia.

Alma que siempre disconforme de ella,
Como los vientos vaga, corre y gira;
Alma que sangra y sin cesar delira
Por ser el buque en marcha de la estrella.(...)




Alfonsina Storni

L'Alfonsina va morir d'amor... Una ànima massa pura... sempre disconforme d'ella. 

CLICA AQUÍ SI VOLS ARRIBAR AL CEL!

El nostre amor no sap
travessar l’ombra, el mur dels somnis,
i arribar a l’arbre, a la petjada,
... al petit rierol que encara canta
des del primer record.

Quina alba tremolosa de paraules
que mai no seran dites
ve avui a visitar-me?

Les mateixes banderes
que enlairen els meus ulls
m’han fet una mortalla.

Por de la vida i de la mort:
l’amor ens esperava. JOAN VERGÉS

FRAGILITAT

De la llàgrima on viu la teva absència
la intimitat del vent del nord se’n du
un record cap al mar i, amb violència,
... volca taules del bar sense ningú.

Queda l’angoixa com una presència:
set anys als llocs de sempre, sense tu
t’han anat convertint en una èpica
d’un personatge sol, un dolor pur.

Un dolor pur amb el que, somrient,
un dia acabaré morint de pena.
Molt de temps vaig tractar d’imaginar

que només eres lluny. Torno a provar.
Mentre prenc un cafè, poleixo el somni
com fa el vent amb l’enorme blau del mar.

Joan Margarit

Bona nit, estel fugaç...

... L'estelada de la nit

Va rodant pel firmament

a tu va el meu pensament

en el silenci infinit...

Joan Maragall

Platja de Sant Cristòfol, Vilanova i la Geltrú

Des dels ulls del gran Martí i Pol...

Mira'm els ulls que cap fosca no venç. 

Vinc d'un estiu amb massa pluges, 

però duc foc a l'arrel de les ungles 

i no tinc cap sangtraït pels racons 

de la pell del record. 

Per l'abril farà anys del desgavell, 

set anys, cosits amb una agulla d'or 

a la sorra del temps, 

platges enllà perquè la mar els renti 

i el sol i el vent en facin diademes. 

Mira'm els ulls i oblida el cos feixuc, 

la cambra closa, els rgans silencis; 

de tot això sóc ric, i de més coses, 

però no em tempta la fredor del vidre 

i sobrevisc, aigües amunt del somni, 

tenaç com sempre. 

Mira'm els ulls. Hi pots llegir el retorn.

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.

Salveu-me la mirada, que no es perdi.

Tota altra cosa em doldrà menys, potser

perquè dels ulls me'n ve la poca vida

que encara em resta i és pels ulls que visc

adossat a un gran mur que s'enderroca.

Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,

i puc sentir i tocar i escriure i créixer

fins a l'altura màgica del gest,

ara que el gest se'm menja mitja vida

i en cada mot vull que s'hi senti el pes

d'aquest cos feixuguíssim que no em serva.

Pels ulls em reconec i em palpo tot

i vaig i vinc per dins l'arquitectura

de mi mateix, en un esforç tenaç

de percaçar la vida i exhaurir-la.

Pels ulls puc sortir enfora i beure llum

i engolir món i estimar les donzelles,

desfermar el vent i aquietar la mar,

colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.

Viuré, bo i mort, només en la mirada.

Abraça'ls

  De vegades cal calçar-se unes botes per poder continuar vivint. Unes bones botes o clavar un cop de puny a la taula que faci trontollar el món, però sobretot cal que "no abarateixis el somni" ja que del teu somni en pengen mil que no depenen de la seva realitat ni de la seva realització sinó només de la capacitat de seguir somiant.

Pren els teus somnis, t'estan esperant. Vés no dubtis més, s'escapen. Fes que no s'ensorrin, vés-los a buscar, Fes que siguin teus, abraça'ls. Lluita pels teus somnis, t'estan esperant, Fem que siguin certs, abraça'ls. Fes que no s'ensorrin, vés-los a buscar, Fes que siguin certs, abraça'ls.

El que negues, et sotmet. El que acceptes, et transforma. C.G. Jung

Ha passat tot mentre somiava?

Necessito marxar un temps perquè t'estimo. Sense saber com ha passat ni quan, m'he trobat de sobte sense escuts on amagar-me i aquesta enorme vulnerabilitat m'ha fet tremolar. Ara m'enamoro? A aquestes alçades? I de qui? D'unes paraules? D'uns silencis? D'algú que fuig? D'algú que no em deixa entrar en els seus ulls perquè ni tan sols me'ls deixa veure? On ha fallat l'error de càlcul que ha fet que aquest búnquer construït amb un càlcul mil·limètric fes aigües?

Les emocions virtuals són perilloses perquè sense mala intenció es poden viure com a reals o com a joc. I malauradament, la vida, per mi és real.en totes les seves formes. No sé viure d'una altra manera, per més que ho intento. Procuro un dia i un altre deixar de viure amb aquest apassionament infantil, però a hores d'ara començo a veure que va cosit a la meva ànima. Visc amb tota la intensitat totes les emocions.

No vull patir més. La vida ja m'ha castigat prou vegades i en la solitud he acabat fent-m'hi un niu on sentir-me bé. I saps, no és veritat que no m'entengui. I tant que m'entenc. Entenc perfectament que de cop he entrat en una màquina del temps i torno a sentir-me com quan tenia setze anys, amb les mateixes pors i el mateix desig. Fins i tot sento vergonya de com em sento i de pensar que tot, absolutament tot, s'ha produït dins el meu cap. 

Perquè... Si no hagués estat tot creat a la meva ment, si les sincronicitats haguessin estat reals, hauries volgut que ens veiéssim algun dia. O potser ho havies desitjat?

Sento que ens hem nodrit de la mateixa música, dels mateixos paisatges, de les mateixes paraules... Però sento allò que vull o el que sento és real?

Somnis subtils, foscor dins la llum, estels engendrats en un ciment de records. Existeixes? Has existit mai? O ets només un somni il·lusori adolescent? Parla sisplau, digues tu què sents... Deixa que tot deixi d'estar suspès... Encara que faci mal, encara que sigui, com intueixo, que tot ha passat mentre somiava...

Escoltaré la resposta dins el vent...

T'espero al bosc màgic... Però necessito saber si véns.

Hi ha vegades que un mateix no troba els mots per expressar-se com voldria i llavors, màgicament, troba uns versos escrits i un dibuix que, conjugant-se els dos, aconsegueixen l'intent de fixar el moment de l'emoció pura, sense filtres. Gràcies Judith Lloret Lanasque pel dibuix i Mireia Muntané pel text!

Ja no et puc dibuixar

amb les paraules,

t’haig d’agafar el cor

amb les mans,

sentir-ne l’escalfor,

admirar-ne els colors, i

del sentiment,

palpar el brot

de la bogeria naixent.

T’espero al bosc màgic,

allà on som transparents

on la música és silenci i

el silenci és enamorament.

Sempre en assonant?

M'agraden molt els teus versos
els consells melosos
els batecs del teu silenci...
M'agrada el teu somriure murri
quan sents el so
dels meus desitjos
a l'ombra de la posta...
Sento el teu esclat de llum
quan des de lluny
m'encén la nit.
Però totes les rimes són
versos
silenci
ombra
lluny
nit.
I la rima és assonant.

Nascuts de la mateixa estrella...

Hem nascut de la mateixa estrella. Tota la vida donant voltes amunt i avall, sentint que no formem part de res i alhora mirant sempre de fer bategar el cor en tot allò que, de lluny, ens recorda la llar perduda... I amb el record, l'enyor. I amb l'enyor engendrem de nou l'ombra que ens recorda, inclement, on ens ha tocat viure.
Intentem de vegades, a través de la corda fluixa, caminar d'un a l'altre món fugint de la realitat de les parets. Mirem des de la claveguera el cel ple d'estrelles i de somnis. Som capaços de fugir junts i en silenci d'aquesta existència que els anys de vida ens recorden a cada minut que tenim, però, sovint, en mirar-nos els peus i veure la fragilitat de la corda, les cames ens tremolen i fingim la voluntat del retorn a la maduresa. Tenim quinze anys a l'ànima i deu mil a les espatlles i, disincrònic i dissonant, el diapasó del nostre cor ens avisa de la proximitat de l'explosió del volcà interior.
Paràlisi. Distància. Ulls embenats altra vegada per sobreviure a la negació de la vida... De nou.
Fins que un dia aconseguim que tot sigui nou de debò i els dons mons es fonguin sota la mateixa estrella que va engendrar-nos un temps remot en què les fades encara eren bones i sentíem que érem capaços de repintar tantes vegades com calgués els decorats del nostre món interior.

Certezas e incertezas...

Nunca sabré de ti,

y eso lo supe

desde el primer encuentro.

Esta certeza tiene tanta fuerza

que es

como si tuviera noticias tuyas

a cada momento.

CLARA JANÉS

L'AMOR

Recordo un dia que mirava la televisió, fa uns set anys, i feien una entrevista a una noia africana. Li van preguntar com es deia "t'estimo" en el seu idioma. Ella, sorpresa, va dir:
"T'estimo? T'estimo en general? T'estimo i prou?..."
Nosaltres tenim moltes paraules per dir "t'estimo"; per exemple, és diferent dir t'estimo a algú per tenir fills que dir t'estimo a algú per l'olor que desprèn o dir-ho a la persona amb qui més t'agrada llegir o amb la que més bé t'ho passes passejant o viatjant o ballant o fent-li petons..."
De cop una persona pot tenir mil històries d'amor a la seva vida sense ser infidel, ja que tothom té clara la parcel·la d'amor que ocupa i té una paraula especial per definir la seva petita o gran història. Suposo que hi haurà menys casos de gelosia, o potser moltes més paraules per definir cada cas de gelosia. Al seu poble hi ha moltes més accions relacionades amb l'amor acceptades i, així com els esquimals tenen moltes més paraules per distingir els diferents tipus de blanc que detecten en els seus paisatges nevats o glaçats, en aquest poble tenen moltes paraules per diferenciar tots els tipus d'amor que intercanvien en els seus passatges humans.
No em deixen de sorprendre les diferents maneres d'estimar que vaig descobrint. La més definida, clara, eterna, ampla i generosa que he conegut fins ara és la que et desperta un fill; et desmunta, però et dóna força, et dóna la volta i et descobreix els amors que t'han precedit, els amors d'una cadena de dones que van ser mares.
T'estimo.
Sílvia Pérez Cruz, dins el llibre Paraules d'amor.

Com seguir el ritme...

Com acompassar el ritme del meu cor si funciona imantat als teus sospirs de silenci?  

  Ah, ja ho sé!  Envasaré al buit que has deixat a la meva ànima, tot l'amor que he descobert al teu costat, perquè, si un dia tornes, estigui exactament igual que el dia que vas marxar. Potser si sóc capaç d'envasar-lo al buit els imants deixaran de jugar.

  

                                      

Por el ancho mar...

  Desde tu atardecer lleno mis días de tus ausencias, muerdo las sombras que dejaste en el último ocaso y sangran las heridas con cada sueño roto de mis noches. Sé que estás cerca y no quieres que te olvide pero me obligas a echar raíces en una tierra que ya no es fértil. Quieres que florezca y me destiñe los colores tu distancia. ¿Cómo echar raíces sin simiente? Vivo todas las vidas menos la mía. Amo todos los paisajes menos el mío. Olvido todos los nombres menos el tuyo...

 Y voy vacilante al trabajo, a la cocina, a las fiestas, sabiendo que nunca más seré tu baile... Atardecer de tristes síes ensangrentados por la mordedura de una flecha envenenada. Y ya... más nada... A nadar ahora sin salvavidas por el ancho mar...y me ahogo, y me ahogo...
Morgane Free

La meva solitud i jo...

La meva solitud i jo hem pactat no tornar a pensar en tu. Quan ella i jo estem ben soles, tot està endreçat i polit. Ens sobra sempre temps per fer qualsevol cosa; les capsetes dels records, col·leccionades; les prestatgeries, amb els llibres ben arrenglerats; la nevera, ben lluent... Tenim temps, fins i tot, de veure totes les pel·lícules de vídeo més d'una vegada.
Quan ella i jo arribem a entendre'ns, quan aconseguim dormir vuit hores i fer els tres àpats de rigor, quan ens pentinem amb la clenxa ben feta, ens vestim amb roba neta i planxada, i ja podem posar per al reportatge fotogràfic del nostre enllaç, arriba qualsevol referència de tu i hem de tornar a començar. Ella sempre s'enfada. I amb raó. Quan ens retrobem li torno a jurar fidelitat eterna, però sense adonar-me'n caic en la en la temptació altra vegada de pensar-te...

La meva solitud i jo, per autoprescripció facultativa, hem decidit unànimement
deixar de pensar en tu: cada cinc minuts
esborrar-te de la memòria definitivament: cada deu
i resar per tu cada quart d'hora.

I si això falla, trucar-vos a tu i la teva solitud i anar a fer una copa totes quatre.

Good bye, darling... I'm going with the shadows

"I don't want to set the world on fire, I just want to start a flame in your heart"

Immortalitzar el temps del teu somriure...

   Avui he anat a buscar molsa. Mai no hi havia anat passat el Nadal, i a la floristeria m'han mirat sorpresos. En volia cinc caixes. Després, he comprat uns gessamins preciosos i quatre roses ben vermelles. Quan he arribat a casa, he pujat al terrat i he descobert un cel ben esbandit.

   He escampat la molsa amb cura, com si fos un trencaclosques i no pogués quedar ni un foradet, en forma de rectangle. Després, he col·locat les roses en les quatre puntes. Com si fos confeti, he llençat enlaire els gessamins i han caigut sobre la molsa perfumant-la.

T'he vingut a buscar. He entrat pel balcó, com cada dia, i avui t'he raptat fins el terrat de casa. Allà, per fi, has pogut dormir i somiar amb follets del bosc, fades i sirenes. I jo, asseguda als peus del llit, t'he vetllat el son confessant-me a les estrelles.

 He vist un estel fugaç i li he demanat un desig: immortalitzar el temps del teu somriure mentre somiaves

.

Voldria anar amb tu de camí,
amiga callada.
Voldria que fos com ahir
la llum de la tarda.
Voldria saber si és veritat
que els somnis s'acaben.
Voldria saber si es fan vells
dreceres i marges.

Voldria anar amb tu de camí,
una altra vegada.
Potser tens el blau d'aquell cel
que a mi se m'apaga.
Potser tu veus sempre el perfil
d'aquelles muntanyes.
Voldria saber si és etern
el temps que ara passa.

Potser no ens hem fet grans,
sinó petits.
Potser tu veus on són
els meus amics.
Potser moren els anys
contra el teu pit
Potser tu veus el fons
del meu oblit

Voldria anar amb tu de camí,
amiga callada.
Voldria saber si estic trist,
només d'esperança.
Potser només ploro d'enyor,
de no somiar-te.
Potser només moro d'amor,
amiga callada.

Joan Vergés

Canta: Carlos Gramaje

Música: Toti Soler

La nit que vaig creure poder marxar del món...

Vaig resseguir amb els dits la teva esquena. A cada costat de les espatlles, hi duies la ferida de les ales arrencades. Sense adonar-me'n vaig trobar-me llepant-te les ferides felinament... va quedar-ne un camí salat. La por que et giressis amb la duresa en la mirada em feia accelerar el pols i m'entorpia les mans. Dormies. Si no m'aturaves és que dormies.

Tenies el cos las, assossegat. Eres tan blanca, tan suau, tan fràgil...

Les mans em relliscaven a fer-te un massatge amb la teva suor. La llar de foc espetegava i amb el teu respirar adormit, semblava una cançó. Només buscava el teu repòs, la teva quietud, el teu silenci.
Asseguda sobre les teves natges, vaig voler abraçar-te. Tenia ganes de sentir el teu cor adormit. Vaig reposar el cap al damunt la teva esquena i vaig poder sentir que el cor, a tu, també et bategava ràpid. Era una sensació estranya. Sentia la sang circular per les venes del meu cos, però també sentia circular la teva. Cada vegada més depressa. Respiràvem alhora. Érem una de sola. Sentia els mugrons dels meus pits contra la teva esquena cada vegada més durs, com si un desig foll em prengués els sentits i els escabellés. La lluna s'intuïa per la finestra, encortinada de rosada i paraules no dites. Respiràvem a l'uníson...

El sol va desvetllar-nos d'un son plàcid. Se sentien els ocells a fora, i la vida tornava a començar.

- He somniat que dansàvem amb la lluna - vas dir-me. I que jugàvem a jocs prohibits. I rèiem, i rèiem...
I per un moment, vaig creure que es podia marxar del món i tornar.

Sense disfressa...

Esperava que passessin les hores, comptava els minuts, esgarrapava els segons, desitjava una i altra vegada sentir que em senties. Tancava els ulls i mirava de rebre, a través dels camins invisibles de la ment, que descansaves plàcida i abraçada a la tendresa. Intentava imaginar com era qui collia la teva desesperança allà on fossis, qui t'abraçava, qui et llepava les ferides amorosament. I et pressentia sola, buida, desintegrant-te amb cada llàgrima. Quan ja no podia suportar més que sentissis tant de dolor, m'he permès somiar amb tu.
Oblidant-me dels convencionalismes, d'allò que m'han dit sempre que està bé, m'he deixat anar. Sense vergonya, m'he despullat, m'he tret la disfressa de bufó i els picarols han sortit rodolant per sota la porta. Després, amb cura de no fer-me mal per tant temps com portava arrapada a la meva pell, he desenganxat la màscara que vaig cosir-me fa molts anys, tants, que ni recordava haver-ho fet. I sota de la disfressa i de la màscara he descobert que tenia un cos de dona. He agafat la disfressa de terra, he agafat la màscara i les he tancat a l'armari. A l'armari que em va veure néixer i em va allotjar mentre a fora tot era tempesta..
Després he tingut fred. Em sentia en un cos desconegut, amb una mirada desconeguda... He provat de caminar i he descobert que no en sabia. Em volia posar dreta i no podia. Com una serp, m'he arrossegat fins arribar al mirall i, al peu, m'esperava una poma. Era sucosa, àcida i dolça i me l'he menjat amb quatre mossegades, el cor i tot. I de sobte, he tingut la força per mirar-me i començar-me a veure...Tot de pensaments s'han disparat compulsivament en el meu cap. I només un desig: que em deixessis besar-te el front abans de desaparèixer de la meva vida.
Ara caldrà aprendre a caminar, a respirar, a dibuixar, a perdre la por dels monstres que continuen cridant-me des de l'armari... amb la disfressa de bufó i la màscara...
I així, somiant-te... m'he adormit i les hores han passat.

Prokòfiev ha sonat tota la nit. I amb la màscara novament, o despullada de totes les qui sóc menys la que neix quan me la trec, sona i sona i no para de sonar. Prokòfiev em fa dansar damunt la corda fluixa de la fragilitat i em desvergonyeix el pensament. M'ajuda a sentir-me capaç de volar... I et sento a prop fins i tot quan ets lluny de tu mateixa, de mi, de tot...

Aquell qui no creu en la màgia...

Aquell qui no creu en la màgia, mai no la trobarà.
Roald Dahl

    Des dels teus ulls vaig veure que hi havia el dubte. Quan un dubta, la màgia encara batega pel seu interior. Tot i que agonitza, només amb un bri d'esperança, si l'alimentem amb els somnis i la fem créixer cap a la confiança, ella mateixa tornarà a pintar la vida de colors.
  Però cal creure en la màgia... De vegades ens passa el mateix que quan érem infants i no volíem que la vida ens prengués el pèl. Ens estimàvem més saber que eren els pares qui ens omplien de regals el menjador de casa que no pas creure en la màgia dels Reis. Però la vida, mai més no tornaria a ser la mateixa. I encara que fossin ells qui ens posaven els regals, ells també sentien que estaven fent màgia...
  I tu, dolça amiga, retrobaràs el foc que escalfa el cor quan deixis anar aquesta necessitat vital de controlar-ho tot des del mil·limètric i asfixiant racionalisme. Hi ha coses que no tenen una explicació racional perquè formen part del món de les ombres xineses. I al darrere sempre hi ha l'explicació però no ens hem d'entestar en veure-la. Voler interpretar tots els senyals és una follia. La mateixa follia que voler negar-los.
   Passet a passet, com els nens quan aprenen a caminar, fins que un dia aconseguiràs aixecar el vol. Jo, de lluny, intueixo unes ales fortes i valentes, encara que ara mateix plegadetes... De vegades cal recloure's en una caixa impenetrable  i deixar que passi el temporal. Però de tant en tant, també cal obrir-la i ventilar...
  Des dels teus ulls en neix la vida, no te n'oblidis!

A vegades bramo...

"A vegades
esquitxo i segons on sigui, veig tots els colors i, a partir d’ aquí ,
ja no puc parar de fer dibuixos i lletres i coses. Sempre." Josep Grifoll

Resposta al poema del Josep Grifoll...

A vegades volo amb tu. Dins una nau especial, amb la gravetat. A vegades
em despentina la música de violins dissonants i poc harmònics. A vegades
pasto somnis i els cremo sense traça i m'incendien. A vegades
bramo allò que cremo sola, com una pira que pretén escalfar el món. A vegades
el temps em dimensiona de nou, cosmogònica. I els rellotges giren a l'inrevés fins que arribo al moment de ser engendrada. A vegades
em penso si vull ser concebuda i angoixo el sexe dels meus pares. A vegades
sóc la vella que sóc abans de ser-ho, essent-t'hi ja del tot. A vegades
faig bullir a l'olla herbes medicinals i receptes mèdiques mentre faig vestits de ganxet pels meus néts desconeguts.






http://poeticacrapulistica.blogspot.com.es/2012/03/grifoll-vegades.html?spref=fb

Crim i càstig, Dostoievski

  Quan era estudiant vaig enamorar-me de Dostoievski. I direu... de Dostoievski? Doncs sí... Els meus amors mai no són fàcils. Ni besables. Vaig creure trobar una ànima complexa, coneixedora de l'atracció pel costat fosc irrefrenable, coneixedora de la bellesa, de l'amor, dels moviments circulars del pensament... Després de llegir l'obra completa en un estiu, entre la platja, l'ombra dels arbres i la meva habitació tancada i plena de fum, vaig decidir estudiar rus per poder-lo llegir en la seva llengua. Vaig estudiar rus i vaig rellegir les obres que m'havien impactat més. I... amb els anys... un va oblidant-se dels seus antics amors i es va trobant cada vegada més sol... Fins que un dia tal com avui, una foto fa que de sobte tornin a emergir totes aquelles agradables sensacions de no estar sol en el món.

  Dostoievski va tenir una vida turmentada. La seva addicció al joc el deixava sense ni un ral tot sovint, havent de pactar amb editorials l'escriptura de llibres que no havia ni començat.El jugador és una història colpidora i basada en esdeveniments autobiogràfics. També són grans grans l'Idiota, Els germans Karamàzov, Els dimonis, Memòries del subsòl o Apunts de la casa morta... També em va agradar molt un conte que es diu l'Etern marit i, evidentment, Les nits blanques.

  Però segons el meu parer, cap com el Crim i càstig. Ho diré amb la boca petita perquè dir això costa molt, però potser pel moment en què em va caure a les mans (joveneta i enamorada de la literatura psicològica) hi va haver un abans i un després. Els personatges, la Rússia del segle XIX, l'idealisme nietzscheà i alhora la profunda interiorització de la culpa del Raskònikov (protagonista de la novel·la)... Tot el conjunt em va produir un esclat interior. Això és com els primers amors. El Crim i càstig va ser el primer amor.
Llavors, després de llegir-lo, vaig enamorar-me de la professora de literatura russa que tenia a la universitat que en parlava. Vaig endinsar-me tant, tantíssim en l'obra, en els personatges i en l'autor que mig vaig embogir. Com passa quan un llibre és bo.

  Com si fos art de màgia he trobat dues conferències d'un professor que vaig tenir parlant de Dostoievski. Jo, si fos vosaltres, no me les perdria. 

  Aquí les teniu:

  CONFERÈNCIES DE RICARD SAN VICENTE

   http://www.march.es/conferencias/anteriores/?p2=1&p3=751&l=1

  Si voleu saber una mica més de Dostoievski...Recomano moltíssim aquesta biografia!

  

I pels qui no heu llegit el llibre o teniu ganes de rellegir-lo...

   Aquí teniu el llibre sencer:
   http://ocw.uca.es/file.php/34/Biblioteca/dostoiewski_fedor_-_crimen_y_castigo.pdf

Enamorada d'una estrella...

  Hi ha un llibre que he rellegit recentment que m'ha impressionat moltíssim. Sembla que a mida que ens fem grans, moltes de les lectures que havíem fet abans agafen noves dimensions. És el cas del Demian, de Hermann Hesse. Ja el vaig tornar a agafar sabent que tenia respostes a moltes de les meves inquietuds actuals. I sí... en té. Moltíssimes més de les que hauria imaginat. És el mateix que em passa quan rellegeixo el De Profundis del Wilde o el Crim i càstig del Dostoievski.
  No sé si l'heu llegit o teniu intenció de llegir-lo, però val la pena, tant si encara no el coneixeu com si fa anys que vàreu fer-ho. Us en deixo un tast i, si us interessa, podeu clicar l'enllaç amb el llibre sencer.

"I em va explicar la història d'un noi enamorat d'una estrella. Adorava la seva estrella al costat del mar, estirava els seus braços cap a ella, somiava amb ella i li dirigia tots els seus pensaments. Però sabia o creia saber, que un estel no podria ser abraçat per un ésser humà. Creia que el seu destí era estimar a una estrella sense esperança, i sobre aquesta idea va construir tot un poema vital de renúncia i de sofriment silenciós i fidel que l'havia de purificar i perfeccionar-lo. Tots els somnis es concentraven en l'estrella. Una nit estava de nou al costat del mar, sobre un penya-segat, contemplant l'estrella i encès d'amor cap a ella. En el moment més alt d'apassionament va fer uns passos cap endavant i es va llançar al buit, al seu encontre. Però en l'instant de tirar-se va pensar que era impossible i va caure a la platja destrossat. No havia sabut estimar. Si en el moment de llançar-se hagués tingut la força de creure fermament en la realització del seu amor, hagués volat cap amunt a reunir-se amb la seva estrella. (.. .) Les coses que veiem són les mateixes coses que portem en nosaltres. No hi ha més realitat que la que tenim dins. Per això la majoria dels éssers humans viuen tan irrealment, perquè creu que les imatges exteriors són la realitat i no permeten a seu propi món interior manifestar-se. Es pot ser molt feliç així, però quan es coneix l'altre, ja no es pot triar el camí de la majoria. "

El llibre sencer el trobareu en aquest enllaç. Gaudiu-lo!

http://usuarios.multimania.es/jhbadbad/hesse/demian.pdf

De profundis, Oscar Wilde

A: lord Alfred Douglas

[Enero-marzo de 1897] H. M. Przson, Reading

Querido Bosie: Después de larga e infructuosa espera, he decidido escribirte

yo, tanto por ti como por mí, pues no me gustaría pensar que he

pasado dos largos años de prisión sin recibir de ti ni una sola línea, ni

aun noticia ni mensaje que no me dieran dolor.

El més difícil, doncs, és sobreviure...

Estenc la mà i no hi ets. Però el misteri d'aquesta teva absència, se'm revela més dòcilment i tot del que pensava. No tornaràs mai més, però en les coses i en mi mateix hi hauràs deixat l'empremta de la vida que visc, no solitari sinó amb el món i tu per companyia, ple de tu fins i tot quan no et recordo i amb la mirada clara dels qui estimen sense esperar cap llei de recompensa.
Miquel Martí i Pol

TORNA AVIAT

Si tu no hi ets les coses no van bé
i no em serveix obrir el llum.
Vaig a les fosques, trencant les ombres
que et vas deixar pel meu pis buit...

Surto al carrer amb ulls de gos perdut,
busco en tothom un altre tu.

Demano auxili, sense fortuna,
que cadascú va amb cadascú...

Torna aviat...
Saps que l’amor no té un altre camí
que l’alfabet dels teus dits
per arribar fins a mi.

Torna aviat.
No saps que el sol se’m dóna només pel teu cor
i no tinc més escalfor
que el bategar del teus cos.
I mentre vaig dibuixant nostàlgics horitzons
amb els colors del meu record... Et recordo.

Que sense tu les coses no em van bé
i el món que visc no és el meu món,
ni amics, ni feina, on amagar el meu cor,
ni cap demà que esperi obert...

Passa el cavall pels carrers de la sang
i sé que em vol fer el seu genet.
Demano auxili, sense fortuna,
que cadascú va amb cadascú.

Torna aviat...

Foc. Fum. Plou. LLUM!

Foc...

Com si el terreny estigués vulnerable fins i tot sense guspira sento cremar les meves fulles seques, les arrels que fa temps que no beuen, terra erma i de secà. 

Foc...

Sense compassió comença a prendre arrossegant el meu jo cap a les brases més roents. Foc. 

Vermell i decidit avança fins el cervell i el gronxa amunt i avall tot desfent-lo.

Foc...

Il•luminant amb tarongina per les esquerdes del meu pit el moviment dels arbres, bressolat pel vent que s'arremolina.

Fum...

Comença a menjar-se tot l'oxigen boscà.

Fum... 

Comença a enterbolir-me els pensament, deixant de mil tonalitats de grisos les ombres fidels. 

Fum. 

Ofec a flor de pell que es dibuixa des del centre del pit i s'estén per tots els porus de les meves nits fosques difuminant-me... 

Fum...

Esclat encegador que obliga a tancar els ulls, respirar fluix, concentrar equilibris i confiar. Confiar que tot continua essent allà on era. Confiar que el fum marxarà i ens deixarà veure allò com ho vèiem abans, sense que fos confiança sinó obvietat...

Plou... 

Aigua que omple de vida el paisatge trist. 

Plou...

I la vida és de dia i també ho és de nit. 

Plou... 

I la lluna de plata m'abriga del fred. 

Plou... 

I les flors més silvestres ja no tenen set.

Llum... 

Amb corona de plata m'arriba el nou cant. 

Llum... 

Que em regala unes ales per sortir volant.

Llum... 

Sense por ni recança que hi ha més enllà. 

Llum... 

Neix una balança que no pesa el demà.

(Si necessiteu respirar... Cliqueu aquí: http://www.calidos.cat/panorames/fagedadenjorda/index.html)

Des dels teus ulls neix el Big Bang

El part

Avui neix aquest bloc fruit de la necessitat d'expressar amb paraules allò que els meus ulls, a partir d'una nova mirada, necessiten compartir. Espero que aquest fill, el més petit de tots, trobi refugi en la vostra mirada. El part s'està produint des de fa dies, potser mesos...i no sé si anys. I com en tots els parts hi ha hagut moments en què no sabia si ho aconseguiria, moments en què només tenia ganes de riure i altres moments en què era del tot impossible controlar el plor. Sigui com sigui, qualsevol infantament és motiu d'alegria. Aquí teniu la criatura, que he vestit amb les paraules que, com l'oxitocina, van aconseguir desencadenar el part.

He conegut uns ulls tristos...uns ulls cansats de món...uns ulls d'esperit jove i abatut en la lluita. He conegut uns ulls plens d'amor per regalar, de passió, d'aventura, uns ulls amarats de força i generositat, però cansats d'estimar tant i no trobar qui els aculli tal com són, amb tota la seva complexitat...Hi he entrat - en un moment petit de la nit m'han deixat entrar i passejar-me per l'ànima que els guia - i he descobert que una música celestial es gronxava dels seus somnis de petitona... He descobert que l'armadura pesa massa, tant, que no deixa que els seus ullets preciosos i profunds s'obrin. Després m'he passejat pel calaixet dels records i he entès que la dona els ulls de la qual se m' han revelat, encara sigui capaç de somriure. Vivències precioses continuen nodrint el dia a dia de somnis bells, de somnis vells... i la música sona i els records tenyits de somni ballen pel seu interior... No m'ha deixat entrar gaire estona en els seus ulls, però sense por de quedar-m'hi atrapada -perquè de por, prop d'una mirada franca, no en sento- he buscat aquell racó on hi ha els temors de fer mal als altres si seguim els nostres desitjos. Allà he fet una descoberta: estem en el mateix camí.Després, quan ja els ullets em demanaven solitud, he sortit. I m'he sentit enormement feliç de saber que existeixen, que formen part d'un univers preciós on, encara que facin pampallugues, les estrelles estan molt ben perfilades i en cadascuna hi batega una il·lusió. I, sense demanar permís, però llegint el consentiment en el gest, t'he raptat mentre dormies. He entrat per la finestra i del bracet hem volat fins aquella estrella que brillava tant, aquella que ens cridava picant-los l'ullet contínuament. I hem ballat, i ballat, i rigut fins a caure com extasiades de tanta alegria de poder SER. Després, t'he acompanyat altra vegada a la teva cambra. T'he fet un petó a la galta i una carícia als cabells. I per fi, aquesta nit, has dormit com un àngel.