Sense disfressa...

Esperava que passessin les hores, comptava els minuts, esgarrapava els segons, desitjava una i altra vegada sentir que em senties. Tancava els ulls i mirava de rebre, a través dels camins invisibles de la ment, que descansaves plàcida i abraçada a la tendresa. Intentava imaginar com era qui collia la teva desesperança allà on fossis, qui t'abraçava, qui et llepava les ferides amorosament. I et pressentia sola, buida, desintegrant-te amb cada llàgrima. Quan ja no podia suportar més que sentissis tant de dolor, m'he permès somiar amb tu.
Oblidant-me dels convencionalismes, d'allò que m'han dit sempre que està bé, m'he deixat anar. Sense vergonya, m'he despullat, m'he tret la disfressa de bufó i els picarols han sortit rodolant per sota la porta. Després, amb cura de no fer-me mal per tant temps com portava arrapada a la meva pell, he desenganxat la màscara que vaig cosir-me fa molts anys, tants, que ni recordava haver-ho fet. I sota de la disfressa i de la màscara he descobert que tenia un cos de dona. He agafat la disfressa de terra, he agafat la màscara i les he tancat a l'armari. A l'armari que em va veure néixer i em va allotjar mentre a fora tot era tempesta..
Després he tingut fred. Em sentia en un cos desconegut, amb una mirada desconeguda... He provat de caminar i he descobert que no en sabia. Em volia posar dreta i no podia. Com una serp, m'he arrossegat fins arribar al mirall i, al peu, m'esperava una poma. Era sucosa, àcida i dolça i me l'he menjat amb quatre mossegades, el cor i tot. I de sobte, he tingut la força per mirar-me i començar-me a veure...Tot de pensaments s'han disparat compulsivament en el meu cap. I només un desig: que em deixessis besar-te el front abans de desaparèixer de la meva vida.
Ara caldrà aprendre a caminar, a respirar, a dibuixar, a perdre la por dels monstres que continuen cridant-me des de l'armari... amb la disfressa de bufó i la màscara...
I així, somiant-te... m'he adormit i les hores han passat.

Prokòfiev ha sonat tota la nit. I amb la màscara novament, o despullada de totes les qui sóc menys la que neix quan me la trec, sona i sona i no para de sonar. Prokòfiev em fa dansar damunt la corda fluixa de la fragilitat i em desvergonyeix el pensament. M'ajuda a sentir-me capaç de volar... I et sento a prop fins i tot quan ets lluny de tu mateixa, de mi, de tot...