"Si (como afirma el griego en el Cratilo)
el nombre es arquetipo de la cosa
en las letras de 'rosa' está la rosa..."
J. L. Borges 


    Fuiste la primera en habitar el mundo. Eras libre como nunca, como siempre, como hoy, dentro de ti. Ninguna jaula tenía los barrotes suficientemente oscuros para tu reclusión. Te posaste en mi ventana, y desde  la copa del árbol  me ofreciste una manzana... dorada, verde, roja, añil... y de su corazón nació mi casa, árbol del conocimiento donde me vivo y muero con cada uno de tus atardeceres.
    Transgrediste, con la humedad de la lluvia y el veneno dulce que esconde tu luz, el crecimiento de las semillas de las sombras . Serpe metamórfica que te creas recreándome, abandona la piel que te cubre. Desnúdate sin miedo del frío. Tú has alumbrado las sombras de mi caverna . Déjame a mí transfigurar tu sangre.


Llegó el otoño...




     Voy a trasnochar todo el otoño para ver caer las hojas de una en una, visualizando todo el recorrido hasta llegar al suelo, tratando de llegar a comprender que no eras árbol de hoja perenne. No quiero talar las ramas. Necesito irme acostumbrando con el tiempo, amaneciendo cada día un poco con la muerte de la aurora.
  Después, cogeré cada una de las hojas y las destilaré con amor, como un licor precioso,  para beberme, sorbo a sorbo y hasta la última gota, todo el apego a tu alma y a tu piel de terciopelo. Cuando caiga inconsciente en el abismo, esa pequeña muerte reforzará mi vida, pudiendo así olvidar, al fin, que no fue un sueño.



Vienes y vas...

  Vienes y vas por esa cuerda floja que nos une y nos limita. Cada noche que intento cortarla, amanezco a las pocas horas y se han doblado los pequeños hilos que la conformaban. No dejas que me vaya y sabes como retenerme. Conoces al milímetro cuales son los paisajes que me atrapan y sabes como atraer a las fuerzas telúricas para que nos reúnan aunque mi razón intente echarte una y otra vez.
Llegas, te metes en mi cama sin oír ni juzgar nada de lo que  hemos hablado ni de lo que pueda sentir por ti. Solo deseas decirme sin palabras, jugando con tus dedos, nuestros labios y mi piel, que estás, que ni un solo segundo has dejado de estar. Que no te da la gana de irte porque sabes que no quiero que lo hagas, aunque la razón y este sentido común mío tan impostado digan lo contrario. Y la vida vuelve a sonreír mientras que la razón se cabrea y trama nuevos planes para ganar la batalla.Los tres quieren ganar. Me estiran cuerpo, cabeza y corazón, tridisociándome de nuevo sin integración posible. O sí. Quien sabe. Solo caminar disfrutando del paisaje. Eso que es nada y es todo. Como tú.


Por ellas... me voy...


  Han entrado en el refugio. Ellos, los cobardes. Han vaciado latas y latas de gasolina y ácido por la chimenea y han volado por los aires las paredes que habíamos logrado insonorizar con nuestra risa. Miro de reojo las cenizas y se me incendian los ojos. Lágrimas de lava volcánica me destruyen. Me siento dentro de una violación encadenada con excrementos y cristales rotos.

  Tengo que ser fuerte. Buscar un refugio nuevo para ellas, las niñas que conseguimos rescatar y a quienes debemos la vida.

  Las miro y están llagadas, casi sin piel. Tienen los huesos fuertes y no les importa tener que reconstruir su rostro, pero necesitan refugio.

  Ellos, los cobardes, juegan tranquilos a los naipes en su casita cómoda y cuidada. Todo en orden. Planeando una nueva estrategia para hacernos obedecer. Asco, vómito compulsivo y sangre... charcos y charcos de sangre que crepita. La loba está herida de muerte. Las risas de ellos han marchitado su aullidos. Ya no llora siquiera. Solo mira como va desangrándose poco a poco y sueña con un regazo donde poder descansar.

  Cuida tú de la loba y de las niñas. Déjame ir a buscar un refugio para todas, para curarlas, para reunirlas... a nuestra loba y a nuestras niñas, para poder ser nosotras... enteras.



Desde tu-no-miedo


  Fear is a lie. Cuando te despojas del miedo, en el momento en que rajas con tijeras y punzones el globo donde viven los espectros de tus sueños muertos, en ese preciso y precioso instante, se deshace la cera de todos los muñecos que, diabólicamente hieráticos y paralíticos, habían devorado cualquier ápice de luz. Y la cera empieza a resbalar hacia el suelo formando una enorme capa, protectora de baldosas rotas y arenas movedizas. En un momento, venciendo mi miedo desde tu-no-miedo, la cera se endurece de nuevo y debajo de nuestros pies hay un peldaño menos que subir.



  Reflexiones a partir de un poema de Alicia G.

  


A modo de bautizo naval...

  Descorchar una botella de champán. Desabrocharla desde la risa. Brochear de chocolate tu espalda con pelo de cola de loba. Descomprimir. Morder hasta sesgar la cuerda que nos ata y nos subyuga a magistrados ancestrales nuestros. ¿Arcontes que condenan?
Voltereta. Pino. Puente. Puente. Puente... contigo. Así. Ya.
 ¿Me bebes? ¿Con gas?
Gas. Gas. Gas. Zas! Cortar todos los puntos neurálgicos enraizados aquí. ¿Dónde?
Allí. Éter. Así sí. O no. Pequeños placeres fuera pistas.

Si mai t'enamoressis d'una sirena...


  Si mai t'enamoressis d'una sirena, no la forcis mai a viure fora del mar per demostrar-te que t'estima. L'estaràs destruint i estaràs destruint l'amor que poguéssiu compartir. 
  És dur enamorar-se d'una sirena, però encara ha de ser més dur veure que es mor al teu costat perquè no has estat capaç d'adonar-te que necessitava l'aigua i el contacte absolut amb altres sirenes per a poder viure en plenitud. No la converteixis en pedra pel simple fet de retenir-la al teu costat. Estima-la de debò... i neda amb ella les estones que puguis. La veuràs riure, jugar... ser sencera! I llavors t'adonaràs que has après a estimar de debò i ella sabrà que el teu amor és immens.




Toma lo que pueda darte y quédate...

Te pienso. Y cuando no te pienso, se me piensa sola tu imagen desdibujada, tan apegada ahora a tu voz.


¿Cómo no asustarte con mi miedo y mi torpeza? A ti, que surgida de la nada me pintas paisajes de luz donde las sombras se embellecen y abrazan a la niña escondida que me habita.
Me ves. Lo sé. Tú. Refugio en el que vivo sin papeles, ni etiquetas ni pasado. No pases fugaz. Quédate. Toma lo que pueda darte y quédate.
Me construyes. Me vivo. Soy entera... en ti.

Somos






Fuera del territorio comanche, siento en mi cuerpo deshacerse tu furia entre besos indigentes dados al aire en el país sin tierra, en un cielo sin suelo. 
En el purgatorio eterno nuestra patria, ángeles semicaídos que ni infierno merecen, mas en nuestro abrazo se redime e integra el mejor de los mundos imaginados desde el lecho nupcial del pecado.
 Fuera del territorio comanche, aceptando las migajas que nos deja el mundo ampuloso de lo cotidiano y real, somos.






El tramoista

Un tramoista trist amb deliris de grandesa ha canviat els decorats. Sentint-se impotent de la bellesa i gelós de tanta vida naixent, procura extreure amb una xeringa qualsevol color. Es mou amunt i avall sabent-se amo del món on caminem.

Ara els carrers són plens de fum de fàbrica on la realitat s'encapsula com el cafè i es beu a glopades matí, vespre i nit. El cel, encapotat de núvols feixucs i condensats d'absència gris, amenacen no ploure mai i privar-nos de la llum i la frescor de l'aigua. La música dissona i distorsiona el pensament, evocant estèrils records adolescents d'esperança vana... Un ciment pintat de verd emula l'herba dels prats i enganya les vaques ,convertint la pastura en mort. Els cucs dels ocells són les deixalles dels amors antics, indigestant qualsevol cant futur d’esperança i, el rossinyol, piula notes tristes a tothora.
Els poetes no fan versos ni els forners amassen pa. Les margarides s’esfullen en el dubte. La inèrcia ens arrossega els peus...
El tramoista trist es passeja amunt i avall amb les mans a les butxaques i no sap que, aquest món gris que crea des del seu minúscul camp de visió, serà l’únic quadre de la paret de casa seva i estarà obligat a veure’l a tothora fins que els vidres fumats de les seves ulleres arribin un dia a l’opacitat absoluta si no és capaç de canviar-les, algun dia, per unes ulleres de colors.

El tramoista no sap que els decorats no fan els personatges ni la història. El tramoista no sap que la vida lluita per sobreviure i es metamorfosa si cal per poder existir. El tramoista no sap que els colors neixen de l'interior. El tramoista no sap que l'essència, de vegades, sap fer el mort per poder continuar existint malgrat aquesta realitat encapsulada, el fum, els núvols, la música, el ciment, el cant dels ocells, l'absència de poesia, la manca de pa, les margarides sense pètals...
El tramoista no sap que els decorats, només són els decorats.


Aquesta nit he vingut a buscar-te... No sabia si fer-ho pensant en què algú et podia trobar a faltar i no sóc ningú per fer-te fugir del món bonic en el que vius, no podia oferir-te res més que el meu vol. No sé fer res més que volar i és suspesa en l'infinit on em sento segura. Puc mantenir-me en aquest món on m'ha tocat viure i plantar de tant en tant els peus a terra gràcies al vol que m'ofereixen les meves ales apedaçades.
De sobte, he descobert que no, que no et trobarien a faltar si raptava aquella part infinitessimal de tu mateixa que mai ningú no ha vist, sentit ni tingut.
- Jo no tinc ales -, m'has dit. -Necessito tenir sempre els peus a terra, un pany a la porta i l'escalfor d'una llar.
- No tinguis por i confia en mi-, t'he dit.
Em miraves els ulls i sé que sabies que no calia tenir por. Has pujat al meu llom i hem volat cel amunt, per damunt de les estrelles. Quan ja érem tan lluny que només teníem els núvols decorant-nos el vol, has sentit que el vent et cremava les espatlles.
- Para, para!
Ens hem aturat al setè cel, damunt del tercer núvol, aquell que és de cotó de sucre.
- Mira, m'he fer mal a les espatlles. No m'ho veig. Em dius si hi tinc ferida?
Unes ales blanquíssimes han començat a treure el cap.
- Ara cal que les utilitzis. De tu dependrà que s'atrofiïn i quedin només com un passat remot, o que es vagin desplegant al ritme que necessites fer sortides cap a les estrelles.


Mirant-te i fosa en tu, amb tu i per a tu sense cap màscara...

  
   Mirant-te i fosa en tu, amb tu i per a tu sense cap màscara, he descobert que les ànimes estan repartides a trossets per diferents cossos i, un dia, per bé o per mal, es reconeixen. I en aquest reconèixer-se sempre hi ha un punt de follia, dos de gosadia i tres de por. Si la follia i la gosadia sumen tres i són capaces de vèncer la por, aconseguiran reunir-se i germinar com a unitat no fragmentada, quedant per sempre més unides com a absolut, com la idea de Plató, perfecta, real i realitzable, única veritat que té tot l'Hades per poder existir.





  Sóc un tros d'una altra ànima i l'he trobada. I quan la sento a prop, de sota dels meus peus tot comença a tremolar. Les arrels que sentia ben arrapades a la terra s'enfilen pel meu cos atrapant els cinc sentits cap a ella i, el desig, sobrer fins ara després de tants anys caminant aquest planeta, esclata en mil colors. Sento l'aigua, l'aire, la terra i el foc naixent de les meves entranyes com una font d'energia que brolla i s'encomana per on vaig. Com Alícia, entro en territori desconegut cada vegada que el verí de la seva proximitat em posseeix l'horitzó i no em deixa pensar en res... més que en fer un altre glop i que sigui el definitiu per alliberar-me d'una vegada de qui no he estat mai del tot, de qui ha estat només un trosset de mi mateixa. Gràcies E.


Atardecer


Atardecer de sangre cruda resbalando

por el alma desnuda de sol.

Tapiz solitario trenzado

de lodo, añil y disparate

colgados en pared satánico-virginal.

Punzón avispal que me invade

ciñéndome entre pared y desierto donde

pasean los espectros de mis sueños muertos

y, a bocajarro, mis sienes se disparan contra mí.

Atardecer de sangre cruda resbalando

por el vacío tan lleno de ti.

Necessito el teu cos




Necessito el teu cos.

Necessito cada plec de la teva pell per sentir que la llengua té una utilitat més unívoca que la parla..

Necessito el teu cos.

Des dels cabells fins la planta dels peus on hi ha tots i cadascun dels punts neuràlgics de les teves entranyes.

Necessito enroscar la meva llengua com ho faria una serp per tot el tronc del teu arbre, resseguir cada nus de l'escorça i endinsar-m'hi fins el tot.
Necessito teu cos.
Sentir-te relliscar amb una lava roent creada del no res i aconseguir, amb el desig més visceral, alliberar-te del món de la culpa.
Necessito el teu cos.
Escoltar els teus sospirs convertir-se en gemecs, fins que, finalment, sigui un prec el que em demani que amb les mans comenci la festa de la vida.






De vegades ser valent...

  De vegades, ser valent, significa retirar-se a temps. De vegades, ser valent, vol dir fugir i començar a córrer, córrer de tu mateix, córrer fins ser ben lluny, de tu i d'aquestes onades enormes i salades que veus indomables. De vegades ser valent significa conduir el timó d'un vaixell contra el mar que sents que va entrant en el seu interior. De vegades ser valent vol dir lluitar contra tu mateix i enganyar-te, i enganyar a qui més estimes per amor mateix, a ell, a ella, perquè creus en l'amor, creus en el seu i te'ls estimes i ets valent, i malgrat que saps que hi deixaràs la vida perquè faràs renúncia absoluta a la vida i el somni, segueixes conduint el timó del vaixell. De vegades ser valent, contra tot el que diuen els savis semi-profans, és deixar de lluitar pel teu somni perquè el seu somni és també una mica el teu, i si ells guanyen i són feliços, tu, una mica també guanyes i ets feliç.


A la meva cuca de llum...



T'has convertit en cuca de llum que em guia el camí de retorn cap a casa, cap a mi, després de molt i molt de temps d'exili.
Em desconec el cos i la mirada, però em retrobo de l'abans d'ahir amb somnis, amb passions... M'has alliberat d'una maledicció que m'ha fet dormir anys i anys a les fosques, d'esquena al mirall, negant-me la vida.
I totes les que han anat naixent per tal que pogués sobreviure ni que fos una part de mi mateixa són, ara, amb tu, ballant la dansa de la vida des d'una nova naixença, sense por, sense misteris, sense amagatalls, amb la transparència, la innocència i la vulnerabilitat inherent en qualsevol camí iniciàtic des de l'errància..
M'és igual d'on venim, on som i cap on anem. Només vull seguir despertant d'aquesta manera tan dolça al teu costat, seguir naixent als teus braços sense témer cap demà ni necessitar res més que l'ara, sentint que cada vegada que em fas una carícia o un bes, de les espatlles es van també desemmandrint les ales.
Gràcies per ser cuca de llum en el meu camí!







De blanc i negre...

  De vegades ets el blanc i el negre. No perquè et manquin els colors, que el blanc és ben blanc i el negre és ben negre. De vegades et transformes en el negatiu d'una fotografia preciosa i ets capaç d'integrar la màxima puresa d'una verge incòlume dins el teu món atrapat pel costat fosc d'una existència que et desterra i t'exilia de tu, i jo et persegueixo per tots i cadascun dels teus exilis com una ombra... essent-hi sempre secretament, amagant-me per no torbar el teu viatge.
  De vegades, però, essent el blanc més blanc i el negre més negre, se t'esqueixa el pit de tant com tiben tots dos colors. Quan ja no pots més, quan et sembla que t'estriparàs de cap a peus, el blanc i el negre es fonen i et pinten d'un gris temut. I se t'instal·la un dia i un altre i va tenyint de melangia el record de la vida.És llavors quan crides de nou al blanc... i al negre. I tornes a desitjar sentir que vibren tots dos i et desperten, com a Llàtzer, despullant-te novament de la mortalla grisa.
  Vols ser el blanc quan et sents el negre. Vols ser el negre quan et sents el blanc. I tots dos junts ballen desacompassant-te, disharmònics i dissonants, un ball que va desintegrant-te per dins.
  I jo, quan ets el blanc, el negre o el gris, t'acompanyo a l'Hades i m'abraço al teu estat incorpori i fem l'amor amb els fantasmes de les nostres nits, mirant d'aconseguir que la sang sigui capaç de pintar de vermell els seus llençols.


De vermell...

De vegades ets el color vermell. 
Quan et deixes anar amb els ulls closos, quan no tens por de la passió roent ni de la rapidesa dels batecs del cor.
De vegades sents la sang circular per dins les venes i segueixes l'impuls que t'ofereix la vida. Alliberes l'energia de la letargia de la rutina i tens pressa per viure. Tot i ràpid. Una vegada, una altra... Encara que cremi. Encara que deixi ferida.
De vegades ets el carmesí. I sents que véns de Mart amb la mirada encesa i un tro a la veu. I ets capaç de ballar damunt la barra d'un bar i de besar tots i cadascun dels llavis que atreus amb la vida que respira la teva sang. Com un poltre desbocat et sents el cos i l'ànima encesa al galop de la vida.
De vegades se t'inflamen els ulls i se t'arrapa el foc a la pell encenent el desig de qui et veu.
I quan ets de roig carmí el teu bes m'encén els llavis.


Ombres...


S'ha fet de nit i, com sempre, les ombres juguen a fet i amagar a les parets blanques de casa...

Tothom dorm...Només el respirar profund i els somnis secrets de cadascú vetllen les ombres...

I elles s'instal·len sempre en el temut i solitari silenci de la nit...





De vegades ets el verd...

De vegades ets el verd.

Quan oblides la tristesa i deixes que l'olor de l'herba fresca se t'escampi pels sentits, sense temors de tu, ni de mi...

De vegades el verd torna a omplir-te d'esperança la mirada, que transmuta el color i et reconnecta amb la terra. És llavors quan la veu no et tremola.

Des del verd ets capaç d'enlairar-te fins la copa de l'arbre de fulla perenne, i allà tu també t'immortalitzes.

Quan fins i tot l'ànima se't pinta de verd, les arracades de maragdes de la mare et coronen al centre d'un paradís que mai no ha estat perdut perquè el reconeixes viu dins del teu cor. I sents l'olor de l'olivera que et du la pau i de les llimes que et calmen la set... Fins i tot en les granotes més verdes hi retrobes l'eco del teu jo, en el seu salt alegre de llibertat.

I quan ets de color verd, la nostra abraçada s'enllaça amb l'esperança de l'eternitat.


T'anomeno tristesa

"El record és l'únic paradís del qual no podem ser expulsats.
Johann Paul Friedrich Richter"


T’anomeno tristesa

                              T’anomeno tristesa
                              i potser ets una dolça
                              claror d’infant
                              que encara m’acompanya.

                              T’anomeno record
                              i potser ets un paisatge
                              que ja neix somiat
                              i sóc jo qui m’esfullo,
                              verd d’aquells arbres,
                              consol del primer amor.

                              Tan fàcil és morir
                              com adormir-se a l’alba
                              amb pluja i llum a dins
                              ara que començàvem
                              a mirar-nos als ulls.


                              Joan Vergés


Ets de color blau...

Ets de color blau. I aquest color blau se m'emporta a cada segon cap a l'infinit. Amb tu res no és finit... com el mar, com el cel... Ni estàtic. Ni definit. Ets aigua fresca que dorm en el núvol que la reté per quan el sol hagi escalfat massa la terra..
És nen el mar. O és la mar? És nen el cel? O és la capa celestial? 
Amb tu tot és blau. 
I aquesta blavor crea un paisatge desconegut, sense confins ni dreceres... tot és camí frondós, aventura difuminada on l'inconscient col·lectiu pot emergir sense la raó, ni l'ortodòxia, ni la presó del cos arrelat i encadenat. En tu i amb tu tot és circular, no hi ha cruïlles.
Veus l'infinit dins el blau de la nostra abraçada?



Wordless... my silence is your voice. Your silence is my voice.

Somebody once asked me. ‘How much do you love me?'
I said, ‘This much,'
And stretched out my arms as far as they would go.
'Is that all?' they said.
So I stretched further, expanding my chest and reaching as far as I could.
But still this wasn't enough for them.
Once again I stretched,
This time so far back that my knuckles met behind me.
At this point my skin began to split,
My ribs began to crack,
My chest tore open,
My heart burst out
And fell to the floor.
We both looked at it as it became cooler and cooler
And more still and more still
Until finally it was cold and dead.
Then a crowd of strangers appeared
And one by one they approached.
But because they didn't recognise my heart
They trampled over the it.
I have learnt from this
Never to show somebody how much I love them.
Aiden Shaw
_________________________
Una vegada qualcú em va demanar: “Com m'estimes de molt?”.
Jo vaig dir: “Així”,
i vaig obrir els braços tant com vaig poder.
“Tan poc?”, em va dir.
Així que vaig obrir encara més els braços, tibant el pit
per abraçar l'espai més gran que podia.
Però encara no ho va trobar prou.
Així que vaig obrir encara més els braços,
tant que els nusos dels dits es tocaren per darrere.
En aquell moment la pell se’m començà a esqueixar,
les costelles començaren a trencar-se’m,
el pit se'm va badar,
el cor em va sortir disparat
i va caure en terra.
Tots dos el miràrem que s'anava refredant cada vegada més
i que cada vegada més s'anava quedant quiet,
fins que, finalment, va ser fred i mort.
Aleshores, una multitud d'estranys va comparèixer
i d'un en un s'anaren acostant.
Però, com que no reconeixien el meu cor,
el trepitjaren.
D'aquesta manera vaig aprendre
a no mostrar pus mai a ningú com l'estim de molt.

Aiden SHAW: «Una vegada qualcú em va demanar...» [«Somebody once asked me...»]. Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol. A: S'Esclop (Palma) núm. 32 (març-abril 2007), p. 24-25.

Desesperació...

Tot és gris... No hi ha besada, ni somni, ni esperança. Els ulls se m'han cobert de boira. Enyor de futur, d'un futur castrat per l'ambivalència, la por i la desconfiança.  El temps que passa s'encarrega de tallar de soca-rel qualsevol pensament de transcendir la mirada. Desert erràtic. Sempre. Des del mai. L'error és repetit... Infravalorar la por de l'altre, por de mi, por de la vida.




Tempus fugit

Sed fugit interea, fugit irreparabile tempus singula dum capti cincumvectamur amore. Virgili
Mentrestant fuig, fuig el temps irremeiablement mentre nosaltres arribem tard, atrapats per l’amor envers els detalls.


Encara escoltes música quan l'amor es mor,
és ja molt tard, i van arreplegant les cadires,
voldria tornar-te a mirar, buscar-me un altre
somni per tornar-lo a perdre, un eco breu
com aquella lluna entrant-nos per la finestra.
Les llums s'apaguen i van tancant les portes,
també els ponts, les cases i les autopistes,
la memòria gravitant abocant entranyes
esperant el vespre en una ciutat lentíssima
on la vida fuig on no podem arribar nosaltres.
Aquesta nit és enorme, sembla mentida,
i crec que he d'escriure, quedar-me despert,
deixar sobre el paper alguna cosa inamovible
que algú haja de llegir, una il·lusió, un rumb,
mentre trobe les claus de casa a la butxaca, 
mentre prove de respirar i la solitud m'ofega,
i ansiosament mire el cel sense esperar respostes.

Salvador Iborra Mallol


Música per escoltar amb els altaveus al màxim!

.. i mentre tot això t'escric, mig esclau del desig...

"L'amor i el desig són les ales de l'esperit de les grans proeses"
J. W. Goethe

william adolphe bouguereau night
 Véns de lluny i no saps com entrar a la ciutat d'on tems la velocitat, el soroll, el fum dels cotxes i els crits de la gent que parla fort perquè no se sent. I jo et sento, i et sento, i et sento, i en tu i amb tu em connecto a tothora, en tu i amb tu que em respons sense paraules, sense mirades, sense carícies, però amb tota la passió que passa de tu a mi per un cable fet de pols d'estels fugaços. En ell puc resseguir-hi cada desig, i pretenc arribar a tu però emmudeixo de cop.
 Sento que em sents siguis on siguis, però em tanques la porta dels teu univers. Llavors, pel mateix fil que he arribat, marxo, per tal no fer-me present allà on la porta m'és tancada. Però quan torno a la meva solitud, de nou, altra vegada sento que em crides, et sento el desig i se m'arrapa a les entranyes més secretes. Ells dos no tenen por, ni misteri ni tampoc no es comuniquen amb missatges equívocs. S'entenen sense paraules, sense preguntes, sense destí... Només les carícies parlen el mateix llenguatge. I és que de vegades, el silenci no és absolut encara que ell vulgui. Porta en el seu batec tot el que sentiments, sentits i sensacions esclata a la vegada des de dos mons regits per una mateixa estrella.



Tenim ressons tant secrets dins nostre
i massa sovint no en sabem quasi res,
pensem que anem per un camí plàcid
on tot és ben previst i res no ens corprèn,
però arriba el desig de sobte
i ens trenca els motlles dels membres i sentiments...




Entre l'essència i l'existència...

L'essència vola amunt i miro els ocells que volen com jo. L'existència pesa i em coŀloca sota terra, on m'arrossego amb els cucs que detesten la llum. Cuc imprescindible per a la vida de l'ocell, aliment que l'ajuda a poder volar més amunt...


CANÇÓ DE SUBURBI

M'estimo l'horta escanyolida
que de la fàbrica es ressent,
i em plau voltar la meva vida
d'aquest paisatge indiferent.
I em plau l'estona virolada:
gent d'amanida i berenar.
Una donzella espitregada
i una cançó que fa plorar.
I l'home humil que a l'aire ensenya
un front valent i un ull esclau,
i va amb la gorra i l'espardenya
i el farcellet i el vestit blau.
Aquí jo veig que el món se m'obre
fred i terrible com la mort.
I és tan mesquina i és tan pobra
la campaneta del meu cor!
Dels llagoters fuig la corrua
i en el meu rostre no hi ha vel
i em puc mirar l'ànima nua
sense cap mica de recel.
Estimo l'horta desolada;
el presseguer ensopit que es mor,
i l'arengada platejada,
porró de sang, tomàquet d'or.
Jo vaig seguint la vostra dèria,
homes estranys de bones dents,
que tornareu a la misèria
una miqueta més contents!
Durin els mals, durin les penes,
llàgrima, rosa, perla i bes.
Duri aquest cor i aquestes venes,
duri aquest ull que no veu res.
Vestit encès que el goig estripa,
dansa per mi! Home lleial,
vine, fumem la nostra pipa
damunt de l'herba virginal.
Digue'm les vives meravelles
del teu treball, del teu turment.
Sota el concert de les estrelles,
anem fumant tranquil.lament.
Josep Maria de Sagarra

El viatge continua...



Obre els ulls i deixa que el tren avanci per on li plagui... Ell ja sap quins són els teus paisatges. Gaudeix del viatge i connecta't de nou amb el verd de la fulla perenne que sempre has tingut a dins del cor...


Per tu retorno...

Per tu retorno d'un exili vell
com si tornés d'enlloc. I alhora et sé
terra natal, antiga claror meva,
i l'indret on la culpa es feia carn.

Retorno en tu, per tu, a l'espai cec
d'on vaig fugir sense poder oblidar;
desig sense remei, ferida arrel
arrapada, clavada cos endins.

Per tu retorno d'un exili vell,
refugi contra tu, des d'on trair
la primera abraçada i on triar,
des de l'enyor, l'escanyall d'unes mans.

Retorno en tu, per tu, al vell jutjat
sense horari ni nom, fosa en la pell
dels teus camins que em coneixen la pell,
closa en els ulls que ja gosen fitar
el teu esguard, com si tornés d'enlloc.

Maria Mercè Marçal

Au companys alcem els vasos, plens de joia i de bullici!


Desposseiré de mi l'ombra impenitent que em mena
per camins de marbre i glaç dormint al ras.
No ha estat vida? Ha estat sempre una condemna?
S' ha amagat a dins la lluna, el meu esclat?
Si és reclòs vull que surti amb les estrelles
i que baixi fins a fer-se el meu amic.
vull entendre'l, descosir-me les parpelles
per mirar sense vergonya cap desig.
I si mai trobo plaent la teva esquena
o el somriure d'una tarda em fa embogir,
deixa'm ser, trenca amb mi aquesta cadena,
celebrem la vida nova amb un bon vi.

Si és que tens el cor malalt d'amor i el cap malalt de món

Avui el vent ha dut fins a mi una abraçada trista, feta de fum i de silenci. He mirat amunt i he vist els voltors planejant sobre la meva testa. Ai las! No saben que l'amor és alquímia i transmuta fins i tot l'essència de les coses. He rebut l'abraçada i l'he enllaçat. Els voltors em miraven fixament esperant esclatar a riure quan jo m'adonés que era feta de fum i de silenci. Esperaven el meu plor impotent en sentir l'absència dels teus somnis..Però l'abraçada venia acompanyada d'una ombra.
He tancat els ulls i he mirat de recordar el primer encontre. I amb els ulls closos del pensament t'he despullat d'ombra, d'enyor i de silenci.I també amb els ulls closos he arribat fins a tu per aquell camí tan fi tan fi que no va enlloc ni és a tothora.
Quan hem obert els ulls, els voltors ja no hi eren. Confiat, has pogut adormir-te sense por. T'he fet un petó al front i t'he vetllat el son fins que els primers raigs de sol desterraven la lluna, que ja s'empetitia per les escletxes.Llavors, amagada darrere els vidres entelats del teu finestró, he vist com ja no et semblava tan difícil un poc de llum...
Mira que el temps passa i tanmateix...


Per molts anys, oncle...

Per molts anys, oncle Miquel... Al cel, a l'infinit, a l'univers, allà on siguis, continua rient i lluitant. Records a tota la família que ja és fora. Ens cal gent com tu, Miquel... aquí ens fa molta falta. Ja saps com estem, què t'he de dir? Només et demano, si és que pots fer res, que em donis força per a continuar lluitant cada dia per la justícia, pel país, per la llengua i per l'amor en plenitud i llibertat. Sembla que poc a poc vaig aconseguint aquella llibertat interior de la que em parlaves... Tan de bo puguem seguir-ne parlant. La vida són dos dies...i jo ja n'he viscut un. Fins aviat viatger intrèpid! Ens veiem en breu!
Un petó a les estrelles!



Miquel Porter i Moix

Només un xic de força per a demà...


TOTHOM PARLA

Em ressonen les paraules.
De tanta gent que parla,
sense entendre el meu món.

Gent que s'amaga a l'ombra,
i jutja els meus actes,
i no saben ni el meu nom.
Vull sentir el sol a la cara,
el vent als cabells,
veure el dia com es desperta sobre el mar.

Buscaré els estius del planeta,
no vull cap més hivern,
només un xic de força per demà.
Vull sentir el sol a la cara,
el vent als cabells,
veure el dia com es desperta sobre el mar.

Buscaré els estius del planeta,
no vull cap més hivern,
només un xic de força per a demà.


Quin és el misteri?


  Hi ha una teranyina misteriosa que juga a atrapar-nos. Teixida amb fil de cotó de sucre, embogeix les hores i capgira les nits de vetlla. Tot és nou, i malgrat tot, ens hi reconeixem en la nostra plenitud d'abans de perdre'ns.


 Teranyina que ens atrapes, quin és el misteri? Cap on ens vols portar?



No deixis de perseguir-lo!

Jo t'ofereixo la barca perquè puguis arribar-hi... L'horitzó entre cel i terra espera el teu viatge, només has de cloure els ulls i creure que és possible, encara que inversemblant, possible...I és que el que és inversemblant a la raó, només construeix  la possiblilitat amb els ulls clucs i escoltant el cor, mapa del tresor, timó del país dels somnis. Quan arribis, crida'm des de l'esperança



Repintem-nos?

Tens gust de sal i sucre. Les meves mans, maldestres i porugues, busquen a tothora el rastre del teu vol... i no el troben. Rastregen com la serp cada tros de terra i, com l'ocell, busquen la primavera en el teu cor, que es desacompassa com el metrònom del temps i em fa perdre el ritme del dia. 
Ets en tot, sempre hi has estat no essent-hi mai. Des d'ahir que et conec, des de l'ahir d'abans de néixer. I tu et sents transparent sense entendre com ha pogut desaparèixer la frontera divisòria entre  raó i somni.
El cor et batega ràpid quan sents que m'apropo a la teva finestra... i jo no goso quedar-m'hi per no interrompre la teva pau. Però si fóssim lliures, agafaria els pots de pintura de l'ahir, n'esberlaria el cadenat i esquitxaria les teves parets amb pintura de colors. Després, amb la pintura que hagués caigut a terra, faríem l'amor de colors brillants, empastifant-nos els cabells i la melangia de verd esperança, el teu cul i els meus pits d'ametista resilient i de blau turquesa les parpelles. De totes les erugues que s'han engendrat en el nostre interior n'esclatarien papallones de colors...
Però de moment, disfressem-nos d'erugues...


Ballem?

Que els sentiments no siguin de paper, ni ara ni mai. Que si les ombres que es reflecteixen a la paret tenen ganes de viure siguem capaços de donar-los la vida. Que no sigui la por del plor del després el que ens faci contenir el plor abans de viure. Que la vida és naixença, sempre. No avortem el poema abans d'escriure'l! I si el poema es fa difícil perquè el tremp esclata en mil colors, que calli el poema i parli el cos. Mirem-nos els ulls, agafem-nos les mans, acaronem els silencis tot escoltant les sirenes riure ben a prop del nostre desig... Abracem-nos a la vida! Que la mort ens mira des de ben a prop... I ara ja és més tard que ahir...

Ballem?



Alma desnuda...



(..) Alma que a ratos suelta mariposas
A campo abierto, sin fijar distancia,
Y les dice: libad sobre las cosas.

Alma que ha de morir de una fragancia
De un suspiro, de un verso en que se ruega,
Sin perder, a poderlo, su elegancia.

Alma que nada sabe y todo niega
Y negando lo bueno el bien propicia
Porque es negando como más se entrega.

Alma que suele haber como delicia
Palpar las almas, despreciar la huella,
Y sentir en la mano una caricia.

Alma que siempre disconforme de ella,
Como los vientos vaga, corre y gira;
Alma que sangra y sin cesar delira
Por ser el buque en marcha de la estrella.(...)




Alfonsina Storni



El nostre amor no sap
travessar l’ombra, el mur dels somnis,
i arribar a l’arbre, a la petjada,
... al petit rierol que encara canta
des del primer record.

Quina alba tremolosa de paraules
que mai no seran dites
ve avui a visitar-me?

Les mateixes banderes
que enlairen els meus ulls
m’han fet una mortalla.

Por de la vida i de la mort:
l’amor ens esperava.
JOAN VERGÉS


FRAGILITAT

De la llàgrima on viu la teva absència
la intimitat del vent del nord se’n du
un record cap al mar i, amb violència,
... volca taules del bar sense ningú.

Queda l’angoixa com una presència:
set anys als llocs de sempre, sense tu
t’han anat convertint en una èpica
d’un personatge sol, un dolor pur.

Un dolor pur amb el que, somrient,
un dia acabaré morint de pena.
Molt de temps vaig tractar d’imaginar

que només eres lluny. Torno a provar.
Mentre prenc un cafè, poleixo el somni
com fa el vent amb l’enorme blau del mar.

Joan Margarit

Bona nit, estel fugaç...


... L'estelada de la nit
Va rodant pel firmament
a tu va el meu pensament
en el silenci infinit...

Joan Maragall




Platja de Sant Cristòfol, Vilanova i la Geltrú

Des dels ulls del gran Martí i Pol...

Mira'm els ulls que cap fosca no venç. 
Vinc d'un estiu amb massa pluges, 
però duc foc a l'arrel de les ungles 
i no tinc cap sangtraït pels racons 
de la pell del record. 
Per l'abril farà anys del desgavell, 
set anys, cosits amb una agulla d'or 
a la sorra del temps, 
platges enllà perquè la mar els renti 
i el sol i el vent en facin diademes. 
Mira'm els ulls i oblida el cos feixuc, 
la cambra closa, els rgans silencis; 
de tot això sóc ric, i de més coses, 
però no em tempta la fredor del vidre 
i sobrevisc, aigües amunt del somni, 
tenaç com sempre. 
Mira'm els ulls. Hi pots llegir el retorn.

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Salveu-me la mirada, que no es perdi.
Tota altra cosa em doldrà menys, potser
perquè dels ulls me'n ve la poca vida
que encara em resta i és pels ulls que visc
adossat a un gran mur que s'enderroca.
Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,
i puc sentir i tocar i escriure i créixer
fins a l'altura màgica del gest,
ara que el gest se'm menja mitja vida
i en cada mot vull que s'hi senti el pes
d'aquest cos feixuguíssim que no em serva.
Pels ulls em reconec i em palpo tot
i vaig i vinc per dins l'arquitectura
de mi mateix, en un esforç tenaç
de percaçar la vida i exhaurir-la.
Pels ulls puc sortir enfora i beure llum
i engolir món i estimar les donzelles,
desfermar el vent i aquietar la mar,
colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Viuré, bo i mort, només en la mirada.

Abraça'ls


  De vegades cal calçar-se unes botes per poder continuar vivint. Unes bones botes o clavar un cop de puny a la taula que faci trontollar el món, però sobretot cal que "no abarateixis el somni" ja que del teu somni en pengen mil que no depenen de la seva realitat ni de la seva realització sinó només de la capacitat de seguir somiant.

Pren els teus somnis, t'estan esperant. Vés no dubtis més, s'escapen. Fes que no s'ensorrin, vés-los a buscar, Fes que siguin teus, abraça'ls. Lluita pels teus somnis, t'estan esperant, Fem que siguin certs, abraça'ls. Fes que no s'ensorrin, vés-los a buscar, Fes que siguin certs, abraça'ls.


El que negues, et sotmet. El que acceptes, et transforma. C.G. Jung



Ha passat tot mentre somiava?


Necessito marxar un temps perquè t'estimo. Sense saber com ha passat ni quan, m'he trobat de sobte sense escuts on amagar-me i aquesta enorme vulnerabilitat m'ha fet tremolar. Ara m'enamoro? A aquestes alçades? I de qui? D'unes paraules? D'uns silencis? D'algú que fuig? D'algú que no em deixa entrar en els seus ulls perquè ni tan sols me'ls deixa veure? On ha fallat l'error de càlcul que ha fet que aquest búnquer construït amb un càlcul mil·limètric fes aigües?
Les emocions virtuals són perilloses perquè sense mala intenció es poden viure com a reals o com a joc. I malauradament, la vida, per mi és real.en totes les seves formes. No sé viure d'una altra manera, per més que ho intento. Procuro un dia i un altre deixar de viure amb aquest apassionament infantil, però a hores d'ara començo a veure que va cosit a la meva ànima. Visc amb tota la intensitat totes les emocions.
No vull patir més. La vida ja m'ha castigat prou vegades i en la solitud he acabat fent-m'hi un niu on sentir-me bé. I saps, no és veritat que no m'entengui. I tant que m'entenc. Entenc perfectament que de cop he entrat en una màquina del temps i torno a sentir-me com quan tenia setze anys, amb les mateixes pors i el mateix desig. Fins i tot sento vergonya de com em sento i de pensar que tot, absolutament tot, s'ha produït dins el meu cap. 
Perquè... Si no hagués estat tot creat a la meva ment, si les sincronicitats haguessin estat reals, hauries volgut que ens veiéssim algun dia. O potser ho havies desitjat?
Sento que ens hem nodrit de la mateixa música, dels mateixos paisatges, de les mateixes paraules... Però sento allò que vull o el que sento és real?
Somnis subtils, foscor dins la llum, estels engendrats en un ciment de records. Existeixes? Has existit mai? O ets només un somni il·lusori adolescent? Parla sisplau, digues tu què sents... Deixa que tot deixi d'estar suspès... Encara que faci mal, encara que sigui, com intueixo, que tot ha passat mentre somiava...

Escoltaré la resposta dins el vent...



T'espero al bosc màgic... Però necessito saber si véns.

Hi ha vegades que un mateix no troba els mots per expressar-se com voldria i llavors, màgicament, troba uns versos escrits i un dibuix que, conjugant-se els dos, aconsegueixen l'intent de fixar el moment de l'emoció pura, sense filtres. Gràcies Judith Lloret Lanasque pel dibuix i Mireia Muntané pel text!

Ja no et puc dibuixar
amb les paraules,
t’haig d’agafar el cor
amb les mans,
sentir-ne l’escalfor,
admirar-ne els colors, i
del sentiment,
palpar el brot
de la bogeria naixent.

T’espero al bosc màgic,
allà on som transparents
on la música és silenci i
el silenci és enamorament.


Sempre en assonant?

M'agraden molt els teus versos
els consells melosos
els batecs del teu silenci...
M'agrada el teu somriure murri
quan sents el so
dels meus desitjos
a l'ombra de la posta...
Sento el teu esclat de llum
quan des de lluny
m'encén la nit.
Però totes les rimes són
versos
silenci
ombra
lluny
nit.
I la rima és assonant.



Nascuts de la mateixa estrella...


Hem nascut de la mateixa estrella. Tota la vida donant voltes amunt i avall, sentint que no formem part de res i alhora mirant sempre de fer bategar el cor en tot allò que, de lluny, ens recorda la llar perduda... I amb el record, l'enyor. I amb l'enyor engendrem de nou l'ombra que ens recorda, inclement, on ens ha tocat viure.
Intentem de vegades, a través de la corda fluixa, caminar d'un a l'altre món fugint de la realitat de les parets. Mirem des de la claveguera el cel ple d'estrelles i de somnis. Som capaços de fugir junts i en silenci d'aquesta existència que els anys de vida ens recorden a cada minut que tenim, però, sovint, en mirar-nos els peus i veure la fragilitat de la corda, les cames ens tremolen i fingim la voluntat del retorn a la maduresa. Tenim quinze anys a l'ànima i deu mil a les espatlles i, disincrònic i dissonant, el diapasó del nostre cor ens avisa de la proximitat de l'explosió del volcà interior.
Paràlisi. Distància. Ulls embenats altra vegada per sobreviure a la negació de la vida... De nou.
Fins que un dia aconseguim que tot sigui nou de debò i els dons mons es fonguin sota la mateixa estrella que va engendrar-nos un temps remot en què les fades encara eren bones i sentíem que érem capaços de repintar tantes vegades com calgués els decorats del nostre món interior.


Certezas e incertezas...

Nunca sabré de ti,
y eso lo supe
desde el primer encuentro.

Esta certeza tiene tanta fuerza
que es
como si tuviera noticias tuyas
a cada momento.

CLARA JANÉS



La meva música...