T'anomeno tristesa

"El record és l'únic paradís del qual no podem ser expulsats.
Johann Paul Friedrich Richter"


T’anomeno tristesa

                              T’anomeno tristesa
                              i potser ets una dolça
                              claror d’infant
                              que encara m’acompanya.

                              T’anomeno record
                              i potser ets un paisatge
                              que ja neix somiat
                              i sóc jo qui m’esfullo,
                              verd d’aquells arbres,
                              consol del primer amor.

                              Tan fàcil és morir
                              com adormir-se a l’alba
                              amb pluja i llum a dins
                              ara que començàvem
                              a mirar-nos als ulls.


                              Joan Vergés


2 comentaris:

  1. Un poema del Mestre, és difícil comentar-lo, si més no, fa respecte... M'agrada, potser perquè m'acompanya la flor de la tristesa, que té uns pètals bellissims.

    Des del far sense anomenar...
    onatge

    ResponElimina
    Respostes
    1. El poema acompanya la teva tristesa... Els teus mots acompanyen la meva...
      Que el dia sigui bo.
      Un petó

      Elimina

I des de la teva mirada... Tu què veus?

La meva música...