Aquesta nit he vingut a buscar-te... No sabia si fer-ho pensant en què algú et podia trobar a faltar i no sóc ningú per fer-te fugir del món bonic en el que vius, no podia oferir-te res més que el meu vol. No sé fer res més que volar i és suspesa en l'infinit on em sento segura. Puc mantenir-me en aquest món on m'ha tocat viure i plantar de tant en tant els peus a terra gràcies al vol que m'ofereixen les meves ales apedaçades.
De sobte, he descobert que no, que no et trobarien a faltar si raptava aquella part infinitessimal de tu mateixa que mai ningú no ha vist, sentit ni tingut.
- Jo no tinc ales -, m'has dit. -Necessito tenir sempre els peus a terra, un pany a la porta i l'escalfor d'una llar.
- No tinguis por i confia en mi-, t'he dit.
Em miraves els ulls i sé que sabies que no calia tenir por. Has pujat al meu llom i hem volat cel amunt, per damunt de les estrelles. Quan ja érem tan lluny que només teníem els núvols decorant-nos el vol, has sentit que el vent et cremava les espatlles.
- Para, para!
Ens hem aturat al setè cel, damunt del tercer núvol, aquell que és de cotó de sucre.
- Mira, m'he fer mal a les espatlles. No m'ho veig. Em dius si hi tinc ferida?
Unes ales blanquíssimes han començat a treure el cap.
- Ara cal que les utilitzis. De tu dependrà que s'atrofiïn i quedin només com un passat remot, o que es vagin desplegant al ritme que necessites fer sortides cap a les estrelles.


La meva música...