El més difícil, doncs, és sobreviure...

Estenc la mà i no hi ets. Però el misteri d'aquesta teva absència, se'm revela més dòcilment i tot del que pensava. No tornaràs mai més, però en les coses i en mi mateix hi hauràs deixat l'empremta de la vida que visc, no solitari sinó amb el món i tu per companyia, ple de tu fins i tot quan no et recordo i amb la mirada clara dels qui estimen sense esperar cap llei de recompensa.
Miquel Martí i Pol


TORNA AVIAT
Si tu no hi ets les coses no van bé
i no em serveix obrir el llum.
Vaig a les fosques, trencant les ombres
que et vas deixar pel meu pis buit...

Surto al carrer amb ulls de gos perdut,
busco en tothom un altre tu.

Demano auxili, sense fortuna,
que cadascú va amb cadascú...

Torna aviat...
Saps que l’amor no té un altre camí
que l’alfabet dels teus dits
per arribar fins a mi.

Torna aviat.
No saps que el sol se’m dóna només pel teu cor
i no tinc més escalfor
que el bategar del teus cos.
I mentre vaig dibuixant nostàlgics horitzons
amb els colors del meu record... Et recordo.

Que sense tu les coses no em van bé
i el món que visc no és el meu món,
ni amics, ni feina, on amagar el meu cor,
ni cap demà que esperi obert...

Passa el cavall pels carrers de la sang
i sé que em vol fer el seu genet.
Demano auxili, sense fortuna,
que cadascú va amb cadascú.

Torna aviat...

Foc. Fum. Plou. LLUM!

Foc...
Com si el terreny estigués vulnerable fins i tot sense guspira sento cremar les meves fulles seques, les arrels que fa temps que no beuen, terra erma i de secà. 
Foc...
Sense compassió comença a prendre arrossegant el meu jo cap a les brases més roents. Foc. 
Vermell i decidit avança fins el cervell i el gronxa amunt i avall tot desfent-lo.
Foc...
Il•luminant amb tarongina per les esquerdes del meu pit el moviment dels arbres, bressolat pel vent que s'arremolina.



Fum...
Comença a menjar-se tot l'oxigen boscà.
Fum... 
Comença a enterbolir-me els pensament, deixant de mil tonalitats de grisos les ombres fidels. 
Fum. 
Ofec a flor de pell que es dibuixa des del centre del pit i s'estén per tots els porus de les meves nits fosques difuminant-me... 
Fum...
Esclat encegador que obliga a tancar els ulls, respirar fluix, concentrar equilibris i confiar. Confiar que tot continua essent allà on era. Confiar que el fum marxarà i ens deixarà veure allò com ho vèiem abans, sense que fos confiança sinó obvietat...



Plou... 
Aigua que omple de vida el paisatge trist. 
Plou...
I la vida és de dia i també ho és de nit. 
Plou... 
I la lluna de plata m'abriga del fred. 
Plou... 
I les flors més silvestres ja no tenen set.



Llum... 
Amb corona de plata m'arriba el nou cant. 
Llum... 
Que em regala unes ales per sortir volant.
Llum... 
Sense por ni recança que hi ha més enllà. 
Llum... 
Neix una balança que no pesa el demà.



(Si necessiteu respirar... Cliqueu aquí: http://www.calidos.cat/panorames/fagedadenjorda/index.html)

La meva música...