No deixis de perseguir-lo!

Jo t'ofereixo la barca perquè puguis arribar-hi... L'horitzó entre cel i terra espera el teu viatge, només has de cloure els ulls i creure que és possible, encara que inversemblant, possible...I és que el que és inversemblant a la raó, només construeix  la possiblilitat amb els ulls clucs i escoltant el cor, mapa del tresor, timó del país dels somnis. Quan arribis, crida'm des de l'esperança

Repintem-nos?

Tens gust de sal i sucre. Les meves mans, maldestres i porugues, busquen a tothora el rastre del teu vol... i no el troben. Rastregen com la serp cada tros de terra i, com l'ocell, busquen la primavera en el teu cor, que es desacompassa com el metrònom del temps i em fa perdre el ritme del dia. 
Ets en tot, sempre hi has estat no essent-hi mai. Des d'ahir que et conec, des de l'ahir d'abans de néixer. I tu et sents transparent sense entendre com ha pogut desaparèixer la frontera divisòria entre  raó i somni.
El cor et batega ràpid quan sents que m'apropo a la teva finestra... i jo no goso quedar-m'hi per no interrompre la teva pau. Però si fóssim lliures, agafaria els pots de pintura de l'ahir, n'esberlaria el cadenat i esquitxaria les teves parets amb pintura de colors. Després, amb la pintura que hagués caigut a terra, faríem l'amor de colors brillants, empastifant-nos els cabells i la melangia de verd esperança, el teu cul i els meus pits d'ametista resilient i de blau turquesa les parpelles. De totes les erugues que s'han engendrat en el nostre interior n'esclatarien papallones de colors...
Però de moment, disfressem-nos d'erugues...

Ballem?

Que els sentiments no siguin de paper, ni ara ni mai. Que si les ombres que es reflecteixen a la paret tenen ganes de viure siguem capaços de donar-los la vida. Que no sigui la por del plor del després el que ens faci contenir el plor abans de viure. Que la vida és naixença, sempre. No avortem el poema abans d'escriure'l! I si el poema es fa difícil perquè el tremp esclata en mil colors, que calli el poema i parli el cos. Mirem-nos els ulls, agafem-nos les mans, acaronem els silencis tot escoltant les sirenes riure ben a prop del nostre desig... Abracem-nos a la vida! Que la mort ens mira des de ben a prop... I ara ja és més tard que ahir...

Ballem?

Alma desnuda...

(..) Alma que a ratos suelta mariposas
A campo abierto, sin fijar distancia,
Y les dice: libad sobre las cosas.

Alma que ha de morir de una fragancia
De un suspiro, de un verso en que se ruega,
Sin perder, a poderlo, su elegancia.

Alma que nada sabe y todo niega
Y negando lo bueno el bien propicia
Porque es negando como más se entrega.

Alma que suele haber como delicia
Palpar las almas, despreciar la huella,
Y sentir en la mano una caricia.

Alma que siempre disconforme de ella,
Como los vientos vaga, corre y gira;
Alma que sangra y sin cesar delira
Por ser el buque en marcha de la estrella.(...)




Alfonsina Storni

L'Alfonsina va morir d'amor... Una ànima massa pura... sempre disconforme d'ella. 

CLICA AQUÍ SI VOLS ARRIBAR AL CEL!