Immortalitzar el temps del teu somriure...

   Avui he anat a buscar molsa. Mai no hi havia anat passat el Nadal, i a la floristeria m'han mirat sorpresos. En volia cinc caixes. Després, he comprat uns gessamins preciosos i quatre roses ben vermelles. Quan he arribat a casa, he pujat al terrat i he descobert un cel ben esbandit.
   He escampat la molsa amb cura, com si fos un trencaclosques i no pogués quedar ni un foradet, en forma de rectangle. Després, he col·locat les roses en les quatre puntes. Com si fos confeti, he llençat enlaire els gessamins i han caigut sobre la molsa perfumant-la.


T'he vingut a buscar. He entrat pel balcó, com cada dia, i avui t'he raptat fins el terrat de casa. Allà, per fi, has pogut dormir i somiar amb follets del bosc, fades i sirenes. I jo, asseguda als peus del llit, t'he vetllat el son confessant-me a les estrelles.

 He vist un estel fugaç i li he demanat un desig: immortalitzar el temps del teu somriure mentre somiaves
.
Voldria anar amb tu de camí,
amiga callada.
Voldria que fos com ahir
la llum de la tarda.
Voldria saber si és veritat
que els somnis s'acaben.
Voldria saber si es fan vells
dreceres i marges.

Voldria anar amb tu de camí,
una altra vegada.
Potser tens el blau d'aquell cel
que a mi se m'apaga.
Potser tu veus sempre el perfil
d'aquelles muntanyes.
Voldria saber si és etern
el temps que ara passa.

Potser no ens hem fet grans,
sinó petits.
Potser tu veus on són
els meus amics.
Potser moren els anys
contra el teu pit
Potser tu veus el fons
del meu oblit

Voldria anar amb tu de camí,
amiga callada.
Voldria saber si estic trist,
només d'esperança.
Potser només ploro d'enyor,
de no somiar-te.
Potser només moro d'amor,
amiga callada.
Joan Vergés
Canta: Carlos Gramaje
Música: Toti Soler

La meva música...