De blanc i negre...

  De vegades ets el blanc i el negre. No perquè et manquin els colors, que el blanc és ben blanc i el negre és ben negre. De vegades et transformes en el negatiu d'una fotografia preciosa i ets capaç d'integrar la màxima puresa d'una verge incòlume dins el teu món atrapat pel costat fosc d'una existència que et desterra i t'exilia de tu, i jo et persegueixo per tots i cadascun dels teus exilis com una ombra... essent-hi sempre secretament, amagant-me per no torbar el teu viatge.
  De vegades, però, essent el blanc més blanc i el negre més negre, se t'esqueixa el pit de tant com tiben tots dos colors. Quan ja no pots més, quan et sembla que t'estriparàs de cap a peus, el blanc i el negre es fonen i et pinten d'un gris temut. I se t'instal·la un dia i un altre i va tenyint de melangia el record de la vida.És llavors quan crides de nou al blanc... i al negre. I tornes a desitjar sentir que vibren tots dos i et desperten, com a Llàtzer, despullant-te novament de la mortalla grisa.
  Vols ser el blanc quan et sents el negre. Vols ser el negre quan et sents el blanc. I tots dos junts ballen desacompassant-te, disharmònics i dissonants, un ball que va desintegrant-te per dins.
  I jo, quan ets el blanc, el negre o el gris, t'acompanyo a l'Hades i m'abraço al teu estat incorpori i fem l'amor amb els fantasmes de les nostres nits, mirant d'aconseguir que la sang sigui capaç de pintar de vermell els seus llençols.


La meva música...