El tramoista

Un tramoista trist amb deliris de grandesa ha canviat els decorats. Sentint-se impotent de la bellesa i gelós de tanta vida naixent, procura extreure amb una xeringa qualsevol color. Es mou amunt i avall sabent-se amo del món on caminem.

Ara els carrers són plens de fum de fàbrica on la realitat s'encapsula com el cafè i es beu a glopades matí, vespre i nit. El cel, encapotat de núvols feixucs i condensats d'absència gris, amenacen no ploure mai i privar-nos de la llum i la frescor de l'aigua. La música dissona i distorsiona el pensament, evocant estèrils records adolescents d'esperança vana... Un ciment pintat de verd emula l'herba dels prats i enganya les vaques ,convertint la pastura en mort. Els cucs dels ocells són les deixalles dels amors antics, indigestant qualsevol cant futur d’esperança i, el rossinyol, piula notes tristes a tothora.
Els poetes no fan versos ni els forners amassen pa. Les margarides s’esfullen en el dubte. La inèrcia ens arrossega els peus...
El tramoista trist es passeja amunt i avall amb les mans a les butxaques i no sap que, aquest món gris que crea des del seu minúscul camp de visió, serà l’únic quadre de la paret de casa seva i estarà obligat a veure’l a tothora fins que els vidres fumats de les seves ulleres arribin un dia a l’opacitat absoluta si no és capaç de canviar-les, algun dia, per unes ulleres de colors.

El tramoista no sap que els decorats no fan els personatges ni la història. El tramoista no sap que la vida lluita per sobreviure i es metamorfosa si cal per poder existir. El tramoista no sap que els colors neixen de l'interior. El tramoista no sap que l'essència, de vegades, sap fer el mort per poder continuar existint malgrat aquesta realitat encapsulada, el fum, els núvols, la música, el ciment, el cant dels ocells, l'absència de poesia, la manca de pa, les margarides sense pètals...
El tramoista no sap que els decorats, només són els decorats.


La meva música...