La nit que vaig creure poder marxar del món...

Vaig resseguir amb els dits la teva esquena. A cada costat de les espatlles, hi duies la ferida de les ales arrencades. Sense adonar-me'n vaig trobar-me llepant-te les ferides felinament... va quedar-ne un camí salat. La por que et giressis amb la duresa en la mirada em feia accelerar el pols i m'entorpia les mans. Dormies. Si no m'aturaves és que dormies.

Tenies el cos las, assossegat. Eres tan blanca, tan suau, tan fràgil...
Les mans em relliscaven a fer-te un massatge amb la teva suor. La llar de foc espetegava i amb el teu respirar adormit, semblava una cançó. Només buscava el teu repòs, la teva quietud, el teu silenci.
Asseguda sobre les teves natges, vaig voler abraçar-te. Tenia ganes de sentir el teu cor adormit. Vaig reposar el cap al damunt la teva esquena i vaig poder sentir que el cor, a tu, també et bategava ràpid. Era una sensació estranya. Sentia la sang circular per les venes del meu cos, però també sentia circular la teva. Cada vegada més depressa. Respiràvem alhora. Érem una de sola. Sentia els mugrons dels meus pits contra la teva esquena cada vegada més durs, com si un desig foll em prengués els sentits i els escabellés. La lluna s'intuïa per la finestra, encortinada de rosada i paraules no dites. Respiràvem a l'uníson...
El sol va desvetllar-nos d'un son plàcid. Se sentien els ocells a fora, i la vida tornava a començar.
- He somniat que dansàvem amb la lluna - vas dir-me. I que jugàvem a jocs prohibits. I rèiem, i rèiem...
I per un moment, vaig creure que es podia marxar del món i tornar.


Sense disfressa...


Esperava que passessin les hores, comptava els minuts, esgarrapava els segons, desitjava una i altra vegada sentir que em senties. Tancava els ulls i mirava de rebre, a través dels camins invisibles de la ment, que descansaves plàcida i abraçada a la tendresa. Intentava imaginar com era qui collia la teva desesperança allà on fossis, qui t'abraçava, qui et llepava les ferides amorosament. I et pressentia sola, buida, desintegrant-te amb cada llàgrima. Quan ja no podia suportar més que sentissis tant de dolor, m'he permès somiar amb tu.
Oblidant-me dels convencionalismes, d'allò que m'han dit sempre que està bé, m'he deixat anar. Sense vergonya, m'he despullat, m'he tret la disfressa de bufó i els picarols han sortit rodolant per sota la porta. Després, amb cura de no fer-me mal per tant temps com portava arrapada a la meva pell, he desenganxat la màscara que vaig cosir-me fa molts anys, tants, que ni recordava haver-ho fet. I sota de la disfressa i de la màscara he descobert que tenia un cos de dona. He agafat la disfressa de terra, he agafat la màscara i les he tancat a l'armari. A l'armari que em va veure néixer i em va allotjar mentre a fora tot era tempesta..
Després he tingut fred. Em sentia en un cos desconegut, amb una mirada desconeguda... He provat de caminar i he descobert que no en sabia. Em volia posar dreta i no podia. Com una serp, m'he arrossegat fins arribar al mirall i, al peu, m'esperava una poma. Era sucosa, àcida i dolça i me l'he menjat amb quatre mossegades, el cor i tot. I de sobte, he tingut la força per mirar-me i començar-me a veure...Tot de pensaments s'han disparat compulsivament en el meu cap. I només un desig: que em deixessis besar-te el front abans de desaparèixer de la meva vida.
Ara caldrà aprendre a caminar, a respirar, a dibuixar, a perdre la por dels monstres que continuen cridant-me des de l'armari... amb la disfressa de bufó i la màscara...
I així, somiant-te... m'he adormit i les hores han passat.
Prokòfiev ha sonat tota la nit. I amb la màscara novament, o despullada de totes les qui sóc menys la que neix quan me la trec, sona i sona i no para de sonar. Prokòfiev em fa dansar damunt la corda fluixa de la fragilitat i em desvergonyeix el pensament. M'ajuda a sentir-me capaç de volar... I et sento a prop fins i tot quan ets lluny de tu mateixa, de mi, de tot...

La meva música...