Hem nascut de la mateixa estrella. Tota la vida donant voltes amunt i avall, sentint que no formem part de res i alhora mirant sempre de fer bategar el cor en tot allò que, de lluny, ens recorda la llar perduda... I amb el record, l'enyor. I amb l'enyor engendrem de nou l'ombra que ens recorda, inclement, on ens ha tocat viure.
Intentem de vegades, a través de la corda fluixa, caminar d'un a l'altre món fugint de la realitat de les parets. Mirem des de la claveguera el cel ple d'estrelles i de somnis. Som capaços de fugir junts i en silenci d'aquesta existència que els anys de vida ens recorden a cada minut que tenim, però, sovint, en mirar-nos els peus i veure la fragilitat de la corda, les cames ens tremolen i fingim la voluntat del retorn a la maduresa. Tenim quinze anys a l'ànima i deu mil a les espatlles i, disincrònic i dissonant, el diapasó del nostre cor ens avisa de la proximitat de l'explosió del volcà interior.Paràlisi. Distància. Ulls embenats altra vegada per sobreviure a la negació de la vida... De nou.
Fins que un dia aconseguim que tot sigui nou de debò i els dons mons es fonguin sota la mateixa estrella que va engendrar-nos un temps remot en què les fades encara eren bones i sentíem que érem capaços de repintar tantes vegades com calgués els decorats del nostre món interior.
