Atardecer


Atardecer de sangre cruda resbalando

por el alma desnuda de sol.

Tapiz solitario trenzado

de lodo, añil y disparate

colgados en pared satánico-virginal.

Punzón avispal que me invade

ciñéndome entre pared y desierto donde

pasean los espectros de mis sueños muertos

y, a bocajarro, mis sienes se disparan contra mí.

Atardecer de sangre cruda resbalando

por el vacío tan lleno de ti.

Necessito el teu cos




Necessito el teu cos.

Necessito cada plec de la teva pell per sentir que la llengua té una utilitat més unívoca que la parla..

Necessito el teu cos.

Des dels cabells fins la planta dels peus on hi ha tots i cadascun dels punts neuràlgics de les teves entranyes.

Necessito enroscar la meva llengua com ho faria una serp per tot el tronc del teu arbre, resseguir cada nus de l'escorça i endinsar-m'hi fins el tot.
Necessito teu cos.
Sentir-te relliscar amb una lava roent creada del no res i aconseguir, amb el desig més visceral, alliberar-te del món de la culpa.
Necessito el teu cos.
Escoltar els teus sospirs convertir-se en gemecs, fins que, finalment, sigui un prec el que em demani que amb les mans comenci la festa de la vida.






La meva música...