Des dels ulls del gran Martí i Pol...

Mira'm els ulls que cap fosca no venç. 
Vinc d'un estiu amb massa pluges, 
però duc foc a l'arrel de les ungles 
i no tinc cap sangtraït pels racons 
de la pell del record. 
Per l'abril farà anys del desgavell, 
set anys, cosits amb una agulla d'or 
a la sorra del temps, 
platges enllà perquè la mar els renti 
i el sol i el vent en facin diademes. 
Mira'm els ulls i oblida el cos feixuc, 
la cambra closa, els rgans silencis; 
de tot això sóc ric, i de més coses, 
però no em tempta la fredor del vidre 
i sobrevisc, aigües amunt del somni, 
tenaç com sempre. 
Mira'm els ulls. Hi pots llegir el retorn.

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Salveu-me la mirada, que no es perdi.
Tota altra cosa em doldrà menys, potser
perquè dels ulls me'n ve la poca vida
que encara em resta i és pels ulls que visc
adossat a un gran mur que s'enderroca.
Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,
i puc sentir i tocar i escriure i créixer
fins a l'altura màgica del gest,
ara que el gest se'm menja mitja vida
i en cada mot vull que s'hi senti el pes
d'aquest cos feixuguíssim que no em serva.
Pels ulls em reconec i em palpo tot
i vaig i vinc per dins l'arquitectura
de mi mateix, en un esforç tenaç
de percaçar la vida i exhaurir-la.
Pels ulls puc sortir enfora i beure llum
i engolir món i estimar les donzelles,
desfermar el vent i aquietar la mar,
colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Viuré, bo i mort, només en la mirada.

Abraça'ls


  De vegades cal calçar-se unes botes per poder continuar vivint. Unes bones botes o clavar un cop de puny a la taula que faci trontollar el món, però sobretot cal que "no abarateixis el somni" ja que del teu somni en pengen mil que no depenen de la seva realitat ni de la seva realització sinó només de la capacitat de seguir somiant.

Pren els teus somnis, t'estan esperant. Vés no dubtis més, s'escapen. Fes que no s'ensorrin, vés-los a buscar, Fes que siguin teus, abraça'ls. Lluita pels teus somnis, t'estan esperant, Fem que siguin certs, abraça'ls. Fes que no s'ensorrin, vés-los a buscar, Fes que siguin certs, abraça'ls.


El que negues, et sotmet. El que acceptes, et transforma. C.G. Jung



Ha passat tot mentre somiava?


Necessito marxar un temps perquè t'estimo. Sense saber com ha passat ni quan, m'he trobat de sobte sense escuts on amagar-me i aquesta enorme vulnerabilitat m'ha fet tremolar. Ara m'enamoro? A aquestes alçades? I de qui? D'unes paraules? D'uns silencis? D'algú que fuig? D'algú que no em deixa entrar en els seus ulls perquè ni tan sols me'ls deixa veure? On ha fallat l'error de càlcul que ha fet que aquest búnquer construït amb un càlcul mil·limètric fes aigües?
Les emocions virtuals són perilloses perquè sense mala intenció es poden viure com a reals o com a joc. I malauradament, la vida, per mi és real.en totes les seves formes. No sé viure d'una altra manera, per més que ho intento. Procuro un dia i un altre deixar de viure amb aquest apassionament infantil, però a hores d'ara començo a veure que va cosit a la meva ànima. Visc amb tota la intensitat totes les emocions.
No vull patir més. La vida ja m'ha castigat prou vegades i en la solitud he acabat fent-m'hi un niu on sentir-me bé. I saps, no és veritat que no m'entengui. I tant que m'entenc. Entenc perfectament que de cop he entrat en una màquina del temps i torno a sentir-me com quan tenia setze anys, amb les mateixes pors i el mateix desig. Fins i tot sento vergonya de com em sento i de pensar que tot, absolutament tot, s'ha produït dins el meu cap. 
Perquè... Si no hagués estat tot creat a la meva ment, si les sincronicitats haguessin estat reals, hauries volgut que ens veiéssim algun dia. O potser ho havies desitjat?
Sento que ens hem nodrit de la mateixa música, dels mateixos paisatges, de les mateixes paraules... Però sento allò que vull o el que sento és real?
Somnis subtils, foscor dins la llum, estels engendrats en un ciment de records. Existeixes? Has existit mai? O ets només un somni il·lusori adolescent? Parla sisplau, digues tu què sents... Deixa que tot deixi d'estar suspès... Encara que faci mal, encara que sigui, com intueixo, que tot ha passat mentre somiava...

Escoltaré la resposta dins el vent...



La meva música...