Des dels ulls del gran Martí i Pol...

Mira'm els ulls que cap fosca no venç. 

Vinc d'un estiu amb massa pluges, 

però duc foc a l'arrel de les ungles 

i no tinc cap sangtraït pels racons 

de la pell del record. 

Per l'abril farà anys del desgavell, 

set anys, cosits amb una agulla d'or 

a la sorra del temps, 

platges enllà perquè la mar els renti 

i el sol i el vent en facin diademes. 

Mira'm els ulls i oblida el cos feixuc, 

la cambra closa, els rgans silencis; 

de tot això sóc ric, i de més coses, 

però no em tempta la fredor del vidre 

i sobrevisc, aigües amunt del somni, 

tenaç com sempre. 

Mira'm els ulls. Hi pots llegir el retorn.

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.

Salveu-me la mirada, que no es perdi.

Tota altra cosa em doldrà menys, potser

perquè dels ulls me'n ve la poca vida

que encara em resta i és pels ulls que visc

adossat a un gran mur que s'enderroca.

Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,

i puc sentir i tocar i escriure i créixer

fins a l'altura màgica del gest,

ara que el gest se'm menja mitja vida

i en cada mot vull que s'hi senti el pes

d'aquest cos feixuguíssim que no em serva.

Pels ulls em reconec i em palpo tot

i vaig i vinc per dins l'arquitectura

de mi mateix, en un esforç tenaç

de percaçar la vida i exhaurir-la.

Pels ulls puc sortir enfora i beure llum

i engolir món i estimar les donzelles,

desfermar el vent i aquietar la mar,

colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.

Viuré, bo i mort, només en la mirada.