Que els sentiments no siguin de paper, ni ara ni mai. Que si les ombres que es reflecteixen a la paret tenen ganes de viure siguem capaços de donar-los la vida. Que no sigui la por del plor del després el que ens faci contenir el plor abans de viure. Que la vida és naixença, sempre. No avortem el poema abans d'escriure'l! I si el poema es fa difícil perquè el tremp esclata en mil colors, que calli el poema i parli el cos. Mirem-nos els ulls, agafem-nos les mans, acaronem els silencis tot escoltant les sirenes riure ben a prop del nostre desig... Abracem-nos a la vida! Que la mort ens mira des de ben a prop... I ara ja és més tard que ahir...
Ballem?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
I des de la teva mirada... Tu què veus?