FRAGILITAT

De la llàgrima on viu la teva absència
la intimitat del vent del nord se’n du
un record cap al mar i, amb violència,
... volca taules del bar sense ningú.

Queda l’angoixa com una presència:
set anys als llocs de sempre, sense tu
t’han anat convertint en una èpica
d’un personatge sol, un dolor pur.

Un dolor pur amb el que, somrient,
un dia acabaré morint de pena.
Molt de temps vaig tractar d’imaginar

que només eres lluny. Torno a provar.
Mentre prenc un cafè, poleixo el somni
com fa el vent amb l’enorme blau del mar.

Joan Margarit