Si és que tens el cor malalt d'amor i el cap malalt de món

Avui el vent ha dut fins a mi una abraçada trista, feta de fum i de silenci. He mirat amunt i he vist els voltors planejant sobre la meva testa. Ai las! No saben que l'amor és alquímia i transmuta fins i tot l'essència de les coses. He rebut l'abraçada i l'he enllaçat. Els voltors em miraven fixament esperant esclatar a riure quan jo m'adonés que era feta de fum i de silenci. Esperaven el meu plor impotent en sentir l'absència dels teus somnis..Però l'abraçada venia acompanyada d'una ombra.

He tancat els ulls i he mirat de recordar el primer encontre. I amb els ulls closos del pensament t'he despullat d'ombra, d'enyor i de silenci.I també amb els ulls closos he arribat fins a tu per aquell camí tan fi tan fi que no va enlloc ni és a tothora.

Quan hem obert els ulls, els voltors ja no hi eren. Confiat, has pogut adormir-te sense por. T'he fet un petó al front i t'he vetllat el son fins que els primers raigs de sol desterraven la lluna, que ja s'empetitia per les escletxes.Llavors, amagada darrere els vidres entelats del teu finestró, he vist com ja no et semblava tan difícil un poc de llum...

Mira que el temps passa i tanmateix...